dijous, 4 d’agost de 2011

LA CIUTAT ESTRANYA

(Una bella imatge de la ciutat de València, la seua catedral)



U, encara que ha viatjat i ha escrit algun llibret, no ha deixat en cap moment de ser un home de poble i es troba d’allò més bé sentint-se de poble. Hi ha coses pitjors en aquesta vida, com ara mentir i creure’s les pròpies mentides, o empassar-se tot el que diuen els predicadors laics al servici d’obscurs poders sense ni tan sols passar-ho pel garbell del dubte o la reflexió.
Sóc un home de poble i, quan agafe el tren, carregat amb les meues dèries i misèries, i em plante, en qüestió de vint-i-cinc minuts, a les andanes de l’Estació del Nord de la ciutat de València tinc la sensació que sóc un foraster que es troba a milers de quilòmetres de la seua terra. Si, a més, em pega per entrar a fer un colp d’ull a algunes botigues o fins i tot passar per la redacció d’algun mitjà de comunicació, de sobte m’adone que em trobe més a prop de Madrid del que em pensava.
Fa uns anys vaig treballar en una televisió local que exercia una mena de corresponsalia comarcal de la televisió autonòmica. La primera vegada que vaig visitar les seues instal·lacions vaig tindre un gran disgust, ja que, no sé per què, m’havia fet la idea que entre aquelles parets el valencià seria com a mínim llengua vehicular i habitual entre els treballadors d’aquella casa, que m’hi trobaria gent que tindria cura del nivell lingüístic que utilitzava, i que el seu bon model de llengua d’una manera o altra acabaria imposant-se almenys a una part de la societat. Però, per a la meua sorpresa, vaig trobar que pels passadissos d’aquella casa la llengua que se sentia era una altra, que abans de posar en marxa la càmera quasi tot el món es parlava en castellà i que en posar-se a gravar canviava el locutor al valencià. Aquell disgust em va omplir d’una amarga tristesa. Però les coses són sempre susceptibles d’empitjorar, i ho he pogut comprovar fa poc em passar-me per alguna de les diverses cadenes de la televisió valenciana i ensopegar amb locutors, alfabetitzats en valencià, que no li tenen cap respecte a la llengua que usen, destrossant-la en cada paraula que pronuncien com si no fóra “això” més que un absurd patués que per culpa de la voluntat de quatre es veuen obligats a parlar. Oblidant que l’existència d’eixa llengua i de la cultura que porta al seu darrere és la que ens aporta bona part de la nostra identitat com a poble, i com a poble amb personalitat pròpia hem demanat un Estatut d’Autonomia i tindre uns mitjans de comunicació propis que donen de menjar a polítics i a professionals diversos que no mostren cap respecte ni estima per la llengua de gent com jo, de poble, de poble mediterrani orgullós de parlar aquesta modalitat del vell llatí que els romans ens llegaren. També ho oblida la ciutat de València, oblida que la personalitat diferenciada del poble valencià és la que la convertix en alguna cosa més important que una simple capital de província, és el cap i casal de tots els valencians i en trau benefici. La ciutat hauria de ser més amable i fer sentir a la gent de poble com jo que es troba a casa i no en un barri perifèric de Madrid.


(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 31 de març de 2011)