dimarts, 23 d’agost de 2011

QUAN APRENDREM A DEMANAR DIMISSIONS?




Des de ben menut que em vaig adonar que bona part de companys i amics no actuaven de la mateixa manera quan estàvem en sa casa que en la d’un altre o en un espai públic. Quan érem en sa casa es convertien en guardians de la llar, tota l’estona estaven pendents que no embrutàrem ni férem res malbé. Aquests individus eren qui més faena donaven a la casa dels altres i a l’espai de tots. Si els demanaves alguna cosa, exigien que els la tornares impol·luta; ara, si eres tu qui l’havies de deixar, ja estaves ben apanyat. M’he fet gran i per desgràcia en posar-me a llegir la premsa comprove que la cosa continua igual. Igual? No. Ja que ara no són infants els qui des de la política juguen sense cap mirament amb els recursos de tots, malbaratant-los. Són individus que tracten el que és d’un altre o de tots sense cap mena de respecte, mala gent que en entrar a gestionar ajuntaments, diputacions, autonomies i ministeris el primer que fan és apujar-se el sou i deixar de banda l’interés general en benefici de grups afins.
No sé si ha estat la crisi, els indignats o veges tu a saber què, però la qüestió és que darrerament els ciutadans estem més sensibles a totes aquestes coses i després d’anys de ceguesa ens adonem d’una vegada que administren els nostres recursos alguns individus (no tots) amb l’ètica d’un depredador i la saviesa d’un ruc. Gent que en temps de vaques grasses han balafiat els diners de tots en sous espectaculars, que mai no han arribat a guanyar-se’ls, en assessors inútils, en informes milionaris més inútils encara, en polítiques faraòniques, d’imatge i de maquillatge.
Som el segon estat del món, després de Xina, amb més quilòmetres d’alta velocitat, i n’estem tan pagats que fins i tot ens permetem el luxe de crear un servici perquè una desena de persones viatgen de Madrid a Albacete en AVE amb unes pèrdues diàries per a la companyia de 18.000 euros. Aquestes coses i més passen en aquest país nostre i no dimitix cap responsable. Ara, sàpiguen que el forat econòmic que aquests ineptes han obert als nostres peus l’haurem de tapar amb molt d’esforç vostés i jo.
Hi ha gent que amb el pas del temps no ha madurat i molts continuen sent els mateixos brètols egoistes que quan eren uns infants. Quan aprendrem a ser més exigents amb els polítics? Quan aprendrem a exigir dimissions?

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia de juny de 2011)

3 comentaris:

Vicicle ha dit...

M'has dut al cap el ministre de foment, el Blanco, dient que a partir d'ara demanarien informes de viabilitat o idoneïtat -que ja no sé què va dir- abans d'aprovar qualsevol obra pública. I clar, el primer que penses és que fins ara "no els demanaven!!!", la qual cosa és magnífica si el que persegueixes són trens sense passatgers, és a dir vies zombis, que no mortes, o aeroports sense avions.

Càndid ha dit...

O comencem a passar comptes o al final tindrà raó aquell que deia que la democràcia és el govern de la mediocritat.

MEQUETREFE ha dit...

hi ha molts exemples com bé dius.
Aeroport de Castelló: contrata per a la seguretat; 5,5 milions d'euros. A l'aeroport li calen 5 llicències fonamentals (permís per a trànsit aeri, per exemple) per a funcionar.
Aeroport d'Osca: des de la seva inauguració han volat 15 persones. El personal d'Aena que hi treballa en són 18. La única companyia que l'operava, quan li han retirat la subvenció, ha deixat de fer-ho. Responsables? N'hi han, clar que n'hi han. Responsabilitats? com que no se n'exigeixen,no existeixen.
Imaginem per un moment un treball on et dediques a aprovar mesures i insistir en que són correctes i necessàries sense cap por a fer-ho malament, atés que no té conseqüències directes per a tú o el teu equip.
Eixa és la definició de polític que pense que tenim.