dilluns, 29 d’agost de 2011

UN NOU EPISODI D'UNA GUERRA QUE NO ACABA



En una societat democràtica tot el món té dret a discrepar i a expressar-se d’una manera pública i lliure. Però per a discrepar cal, primer, tindre al nostre abast informació veraç i de primera mà, cal saber llegir o escoltar correctament allò que se’ns diu per a després reflexionar i contrargumentar. Per a fer-ho possible és necessari, en primer lloc, no acostar-se a les paraules de l’altre amb prejuís i idees preconcebudes, però això és difícil amb tant de predicador laic que des de les trones mediàtiques oferix realitats fictícies. I sobretot cal controlar les vísceres.
En aquest país nostre, durant dècades, una bona part de la societat s’ha acostumat a deixar-se dur per la testosterona, s’ha autodefinit com a salvadora de l’autenticitat i ha creat la figura del traïdor, de l’enemic intern anomenat «catalaniste», el qual si obri la boca és per a eructar fal·làcies que vénen a embrutar l’honor de la pàtria gran i de la xicoteta. Al «catalaniste» cal respondre-li amb contundència, un dret que ho justifica tot i que els «autèntics» pensen que emana del poble que només ells representen. Neguen als acusats amb l’anatema de catalanista la llibertat de pensament i d’expressió que reclamen a crits per a ells, «els autèntics», davant de jutges, polítics, policies i periodistes.
Els autèntics es malfien de tots i estan sempre disposats a la purga ideològica. A València hi ha dos corrents ferotgement anticatalanistes, la primera provinent del nacionalisme unitarista espanyol i el segon del moviment regionalista, conservador i populista. Aquest dimarts representants dels dos moviments feren acte de presència a la FNAC del cap i casal per a reclamar, amb violència verbal i física, la seua llibertat d’expressió així com la condemna immediata d’un llibre, del seu autor i del seu editor. Un llibre que des d’arguments científics analitza el fenomen dels «autèntics» i la seua influència sobre la política valenciana de les darreres dècades. Era un seguici d’individus cridaners al capdavant dels quals, amb mirada messiànica, hi havia els seus líders, els moderns inquisidors amb la torxa de la intolerància en la mà, disposats a encendre la foguera de l’odi i de l’exclusió. En nom de la democràcia reclamaven la condemna eterna d’aquells que gosen alçar arguments que expliquen o argumenten el paper de la seua veritat.
Els autèntics tornaren a bramar paraules obscenes, a violentar un acte cultural i a fer apologia d’un assassinat que segà injustament la vida d’un jove fa ja algun temps. Hi ha qui cobra un bon jornal per defendre els drets bàsics dels ciutadans, com ara el dret de reunió, el dret d’expressió, el dret a l’honor, en aquest cas d’una família colpejada per la violència, i resta mut, adormit en el seu escó, mentre, un altre dia, la democràcia és ultratjada.



(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 7 de juliol de 2011)