dimecres, 17 d’agost de 2011

TAMBÉ S'INDIGNEN ELS POETES



Fa dues setmanes, en aquesta mateixa columna, en un article que portava com a títol La constància i la perseverança, afirmava que en el nostre país hi ha gent que malgrat tot va construint una obra d’una gran solidesa i personalitat, hui a aquesta llista que vaig iniciar amb Paco Muñoz i la professora Carme Manuel m’agradaria afegir el poeta i professor Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), un home que després de passar per alguna universitat americana ha desenvolupat una tasca importantíssima a la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Com a estudiós, Pérez Montaner ha destacat pels treballs que ha escrit sobre l’obra d’Ausiàs March, Joan Fuster i sobretot de Vicent Andrés Estellés, dels quals ha tingut cura en nombroses antologies. Com a traductor ens ha oferit versions en la nostra llengua d’autors com ara E.E. Cummings. Com a poeta, un dels més interessants de l’anomenada generació dels setanta, ens ha anat oferint al llarg de més de quaranta anys un seguit de poemaris que han gaudit d’una bona acollida per part del públic lector i d’elogis per part de la crítica especialitzada. Fa uns pocs mesos la revista de literatura L’Aiguadolç, en els seus números 37-38, li va dedicar un ampli dossier, on s’analitzaven diversos aspectes de la seua obra i trajectòria.
Però la tasca de Jaume Pérez Montaner ha anat més enllà de la de crític i poeta, ja que ha estat un home amb un clar posicionament ideològic que durant el franquisme el va portar a la presó i que ha projectat en la societat, a la Universitat i en el món dels escriptors, ha estat membre de la Junta Directiva de l’European Writers Congress i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Recentment el cantautor Carles Pastor, en el seu darrer disc Els ulls de Bob, ha musicat un dels darrers poemes de Jaume Pérez Montaner, Que sempre torna, publicat en el seu darrer llibre, Solatges. Aquest poema és des del meu humil punt de vista un dels millors textos que s’han escrit sobre l’actual situació sociopolítica del País Valencià, un text valent, ple de lirisme, desencant i indignació, que retrata un poble que ha oferit la seua identitat als seus botxins: «Llàstima de país amb líders mentiders,/ amb fanàtics botxins que dominen trones,/ que ignoren els savis o els volen fer callar.»
Carles Pastor, en la versió musical, li dóna un toc amable que fa que el poema en la seua veu prenga una dimensió agredolça.
El poema és el crit de ràbia d’un home seré, de mirada diàfana, minuciós en el treball que s’indigna davant de tanta misèria moral. «Llàstima de país que ha perdut les idees/ un poble de corders als seus pastors submisos/ que sens recança els duen a l’escorxador».

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 8 de juny de 2011)