dimecres, 10 d’agost de 2011

DE VICARI A MÚSIC



Quan era un xiquet alguna vegada vaig creuar-me amb el vicari del meu poble. Era un home jove, dinàmic, nascut a la ciutat de València, de faccions agradables i ben pentinat. Un individu que des de la meua altura infantil veia enorme, corpulent i tirant a gros. Havia portat un nou vent a la parròquia, una parròquia on regnava des de feia unes dècades un rector d’idees afins a les del règim. Aquest vicari prompte es va posar la joventut del poble en la butxaca per la seua manera de ser i per la seua manera directa de predicar l’evangeli. Va ser qüestió de temps que els dos clergues toparen i el vicari va ser traslladat a un altre lloc.
Més tard sabérem que el vicari havia penjat la sotana (deixeu-me passar l’expressió) i que s’havia fet cantant. Mentre anava fent-me adult l’he vist aparéixer de tant en tant pel poble, xarrar amb la gent, és un magnífic comunicador, i actuar dalt d’un escenari. El vicari ha estat el cantant valencià que canta en valencià que més gent ha arrossegat en el meu poble als seus concerts. Aquells xiquets i joves de quan ell era vicari mai no han faltat a la cita amb Paco Muñoz.
Fa un temps que Paco ha anunciat la seua retirada dels escenaris, qüestions relacionades amb la salut l’hi han obligat, i ara va recollint a poc a poc l’homenatge i l’agraïment per un treball creatiu fet des de l’honestedat.
Paco Muñoz ha estat un home que ha oferit amb humilitat el millor d’ell mateix, i sense tindre una imatge i un carisma (em ric del carisma que se suposa que tenen algunes estrelles de la música) ha estat capaç d’oferir-nos algunes cançons que aconseguiren convertir-se en himnes d’un poble que somniava en la llibertat, temes com ara Què vos passa, valencians?, la lletra del qual és de l’enyorat Toni Mestre, o l’Ara caldria dir, o Serra de Mariola. Paco Muñoz començà la seua carrera musical amb un cert èxit, les seues cançons s’escoltaven en les ràdios i en festes les places dels pobles s’omplien amb la seua humanitat.
Paco Muñoz, com altres, pocs, ha sigut un home capaç de reinventar-se constantment per a sobreviure durant unes dècades en les quals la música valenciana era bandejada de tot arreu.
La seua trajectòria musical s’ha vist enriquida amb la seua relació amb poetes com ara Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, als quals els ha dedicat dos magnífics treballs, Amor i Amor i Collarets de llum, però no han estat els únics, junt amb Lluís Miquel i l’actor Juli Mira va editar el disc Els nostres poetes, producte d’un espectacle d’un gran nivell que acostava amb elegància els nostres clàssics antics i moderns al gran públic, un treball on la passió per la bellesa estava fins i tot per damunt d’eixe abisme social creat pel secessionisme lingüístic, on a més de versos d’Estellés podíem trobar també algun de Xavier Casp.
Paco en un moment determinat va obrir un apartat en la seua carrera que va dedicar a les xiquetes i xiquets tot recollint en diversos cedés sota el títol genèric de Paco Muñoz canta per als xiquets cançons de la nostra tradició. Paco, que és un home a qui li agrada parlar i contar anècdotes i vivències, no podia faltar amb la seua cita amb la paraula i també ha escrit llibres infantils: Vinater, Jeroniet, El llop pinxo dels estrets, La masereta, Els colors, Caragol, La nit de Nadal.
En qualsevol altre lloc un home com Paco Muñoz seria considerat per la societat i les institucions com un prohom a qui cal reconéixer-li la seua tasca, ací no.
Jo, quan alguna vegada me’l trobe pels carrers i places del meu poble, encara tinc la mateixa sensació que tenia de xiquet, que em trobe davant d’un gegant, en el rostre li veig les cicatrius de totes les batalles que li ha tocat lliurar, però en els ulls li trobe la mirada d’un home feliç.


(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia el 21 d’abril de 2011)