POAR LA SET

 

És el mateix pou d’on extraiem el líquid preciós que apaga la set que ens tortura que aquell d’on traiem la mateixa set? O potser és un altre pou el de la set de vida, de preguntes davant del fet luctuós de la mort, de la pau, de llibertat, de paraules, de música, el que espera que llancem el poal al seu fons? No ho sé. Només tinc clar que la set ens mou a buscar el pou de les respostes a multitud de preguntes, perquè aquestes ens remullen les genives, la llengua, el garganxó, els pensaments i que, des d’ací, brote la música intensa dels mots.

L’escriptora i documentalista Aina Riera Serra ens proposa en el seu darrer llibre, Poar la set, que ens adrecem cap a «la fossa de la pensa» i ens esforcem amb l’eina que ens faciliten els mots en anar a la recerca d’una resposta que en són mil.

Amb Poar la set, publicat per la valenciana Edicions del Buc, Aina Riera va obtindre el XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez-Martínez-Ciutat d’Alcoi. Un llibre format per quaranta-nou poemes de vers lliure. Una obra de gran riquesa lèxica, on l’autora crea imatges atrevides, suggerents i evocatives. Hi ha en la seua poesia una gran passió pel joc, el joc d’imatges, de paraules, però també per la força visual de la composició del poema sobre la pàgina en blanc, que en alguns moments l’acosta al cal·ligrama.

Temàticament, el llibre és divers. Hi podem trobar referències a Palestina, a la guerra d’Ucraïna, a experiències personals i alienes, a retrats i homenatges a alguns personatges de la seua vida.

Hi ha també grans dosis d’ironia i d’humor, i signes que l’acosten al llenguatge de les xarxes socials.

Aina Riera Serra té una gran capacitat per a crear un escenari amb una atmosfera concreta i uns personatges un tant peculiars. Llegim, per a comprovar-ho, poemes com ara Amic sentimental o Sang al Prípiat!, en aquest darrer trobem Putin tancat en el seu despatx del Kremlin amb una foto de quan era infant en les mans.

Trobe que en alguns moments Aina Riera Serra intenta, amb èxit, dessacralitzar certes qüestions i ho fa amb ironia i una naturalitat que desarmen el lector, com ara en el poema AI.

Poar la set és un d’aquells llibres de poesia que reclama diverses lectures, i això són punts al seu favor, ja que l’excés de claredat expositiva faria que l’abandonàrem en acabar-ne la primera lectura. Les diverses lectures que farem d’aquesta obra ens aniran descobrint un univers poètic personal, ric i intens.

PER A SABER D'AMOR

 

L’editorial mallorquina AdiA Edicions ha publicat l’obra poètica de l’escriptor d’Elx (Baix Vinalopó) Gaspar Jaén i Urban sota el títol Per a saber d’amor.

Gaspar Jaén, fill i net de palmerers, a més de poeta, és arquitecte i assagista. Sense cap mena de dubte, un dels membres més destacats de la generació dels setanta que amb aquest volum dona, no sé si provisionalment, per tancada la seua obra poètica.

Es tracta d’un recull de nou col·leccions de poesia, a les que suma diverses poètiques que al llarg del temps l’autor ha publicat. El llibre s’obri amb un estudi sobre la seua poesia signat per l’especialista en retòrica i teoria de la poesia Pere Ballart. Un estudi complet, exhaustiu, en el qual Ballart ens fa de guia a través de l’obra de Gaspar Jaén, destacant els trets distintius de la seua poesia i les seues influències, com també la seua evolució.

Des de les primeres pàgines Ballart ens diu: «... la veu del poeta ja tenia perfectament incorporats en un moment tan primerenc dos trets seus que seran d’allò més característics: el recurs indissimulat a l’autobiografisme [...] i la facilitat per a l’apòstrofe, que converteix la segona persona de l’amant [...] en un interlocutor que el poeta impreca i exalta a part iguals».

En l’obra poètica de Jaén trobem la vivència de l’amor, tal com el poeta l’entén, el sent i el viu, i la terrible experiència de veure com es van degradant els espais de la infància per a donar pas a uns paisatges urbans impersonals i anodins en nom d’un fals progrés. Hi ha el viatge i la seua mirada d’apassionat per l’urbanisme i l’arquitectura.

La poètica de Jaén té molt d’elegia, una elegia per la pèrdua i l’absència que el porta sovint a evocar el passat. També hi trobem la reivindicació d’una identitat individual i col·lectiva marcada pel territori, l’immens oasi al sud d’Europa que és Elx, pels camps de la seua comarca, els seus fruits, per la seua gent, perquè la poesia de Jaén està plena de paisatges que mai no estan buits, la seua llengua, que es va quedant arraconada, i la seua festa, la FESTA en majúscules.

Trobem també en els seus versos la família, la figura del pare, a la casa, en el seu hort de palmeres cuidat a la manera tradicional. Hi ha l’enyorança provocada per la pèrdua d’un amant, d’un ésser estimat, d’un paisatge del qual el poeta encara se sent part.

L’evolució de la poesia de Gaspar Jaén, des del seu primer llibre marcat per l’estètica de l’irracionalisme i l’experiencialisme, avança cap al realisme «per una clarificació, en tots els ordres, de l’expressió poètica».

La poesia de Jaén posa en dubte aquella famosa sentència del poeta portugués Fernando Pessoa: «El poeta és un fingidor», ja que la poesia del d’Elx naix de la seua veritat, de les seues vivències sentides, que no fingides.

Un volum que no pot faltar en cap biblioteca dels amants de la poesia.

MILAIGÜES

 

 

La poeta Mercè Estrela Tena (Catarroja, Horta Sud, 1958) ha publicat aquest 2025, a càrrec de l’editorial de Badalona Parnass Edicions, el llibre Milaigües, un títol que li va valdre el XL Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer que convoca l’Associació Cultural Vallgorguina i l’ajuntament d’aquest poble del Vallés Oriental.

Els poemes són acompanyats per les suggerents il·lustracions de Ramon Estrela i un pròleg de l’escriptora Imma López Pavia. López Pavia avisa el lector que el llibre «pren un sentit totalitari i presenta tots els recorreguts de l’aigua».

El volum està conformat per una col·lecció de vint-i-cinc poemes dividit en sis apartats més un poema introductori en el qual, en els seus versos, trobem el títol dels sis apartats. És aquest un poema format per un seguit de símils, una fórmula que tornarem a trobar en l’interior.

Una part de la superfície terrestre és aigua líquida, també en trobem en forma sòlida en forma de gel i gasosa en forma de núvols en l’atmosfera. Una part de la composició dels nostres cossos és aigua. És tal la seua importància en el planeta que aquesta roca que gira i gira sobre si mateixa i al voltant del Sol hauria de dir-se aigua.

Mercè Estrela Tena empra diverses formes poètiques per a parlar-nos de l’aigua, de la seua importància per a la vida, dels paisatges que genera la seua presència, del malbaratament que en fem, de la força i crueltat que exercim per a controlar les seues fonts i comerciar amb ella.

L’aigua dolça, potable, és un recurs escàs que en alguns llocs es paga amb la vida.

En els poemes de Mercè Estrela hi ha la contraposició constant entre l’aigua clara, beneficiosa, i l’aigua contaminada convertida en un verí. Entre el nord ric que la balafia i el sud pobre on és escassa. Entre un lirisme, que no per líric deixa de ser dramàtic en ocasions, on és capaç de crear escenes poètiques magnífiques, i l’antipoesia del llenguatge més tècnic. Entre l’aigua mansa, domesticada, que rega hortes i bancals i genera riquesa i qualitat de vida, i l’aigua brava que cau del cel i des dels capçals dels rius i barrancs ho nega tot i destruïx l’ésser humà i la seua obra. Entre la crítica social i el cant a la natura. Entre l’aigua com una font de memòria i com aquell element que arrossega fins al fons del mar tot allò que no volem.

Una mirada lúcida i crítica sobre el món que ens envolta i on l’aigua és el motiu però també l’excusa.

Un llibre sobre la força que l’aigua conté escrit abans de la dana d’octubre del 2024, a la qual l’autora assistí aterrida davant del desastre.

LES PÀGINES QUE HABITE

 

Les pàgines que habite (Editorial Neopàtria, Alboraia, 2024), de l’escriptor de Mutxamel (l’Alacantí) Borja Gómez, és a primer colp d’ull una col·lecció de narracions breus, però el seu autor va més enllà, és un exercici de llibertat creativa. Borja Gómez no es preocupa per l’extensió dels seus textos, ni si aquests es queden dins dels paràmetres establits per al relat, perquè salten la frontera entre gèneres literaris i prenen de vegades la forma d’un poema, d’un diàleg teatral, d’un aforisme o d’un apunt filosòfic.

El títol del llibre ens fa pensar que som davant d’un conjunt de textos on l’autor és el centre del relat i les seues emocions, els seus capteniments són la matèria sobre la qual escriu. Hi ha en les seues pàgines la presència tangible de la soledat. L’individu sol davant de la pàgina en blanc. Sol front a situacions de les quals li és, quan no difícil, pràcticament impossible d’escapar. La solitud el porta a qüestionar-se la pròpia condició humana.

És, però, també una reflexió sobre la creativitat i, en el seu cas concret, sobre la creació literària.

El llibre està molt ben organitzat en grups de relats, d’altra manera podria haver-se convertit en una mena de recipient de paper que fera aigua per tot arreu. Un continent caòtic, on naufragarien els lectors.

A pesar que el llibre ens puga paréixer un tant obscur i on, com un caragol, l’autor s’haguera replegat sobre el propi jo, en realitat Borja Gómez té present el lector des de les primeres pàgines i amb una primera frase que és en si mateixa un aforisme l’avisa: «Jo mateix, ací, ara, t’estic manipulant perquè canvies d’opinió». Un frase inquietant que pot resumir d’una manera maquiavèl·lica els darrers cent cinquanta anys de periodisme i de pensament literari. Però just en la pàgina anterior, a través d’una cita de Jesús Tusón, l’avís és per a ell mateix: «Pocs fums, senyor poeta: sou tan humà com qualsevol». Un avís, una norma, que té present l’autor i una pista per al lector en el sentit que tot allò amb què es trobarà a continuació naix de les complexes emocions d’un ésser humà, un escriptor, que posa en crisi els seus personatges, alguns dels quals semblen ocultar sota la seua màscara el mateix Borja Gómez, per a parlar-nos de la vida. Borja Gómez convertix el lector en un espectador de primera fila de les realitats que ell exposa.

Al final comprenem que l’autor troba en la literatura un camí de salvació i ens convida a recórrer-lo.

L'ANELL DEL NIBELUNG

 

Ernest Millet, professor de geografia física i un wagnerià notable, torna a la ciutat on va nàixer i créixer després de quaranta anys d’absència. Acaba de jubilar-se. Se’n va anar tot just en finalitzar la seua carrera i després d’haver mort el darrer membre de la seua família. L’excusa de la tornada és la representació en el nou i espectacular auditori de la tetralogia L’anell del nibelung. Millet pretén passar desapercebut entre la massa de turistes que envaïxen la ciutat, però un seguit de casualitats ho faran impossible, unes casualitats que el portaran a la tragèdia final.

Ernest Millet és el protagonista de la novel·la L’anell del nibelung de l’escriptor de Torreblanca (Plana Alta) Amadeu Fabregat que ha editat Proa. Una novel·la extensa com un riu cabalós, profund i alhora inquietant. Una novel·la de maduresa amb una atmosfera i una trama enllaçades amb la vida i obra de Richard Wagner.

Amadeu Fabregat ha estat un novel·lista fins ara amb una sola obra: Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc, que va publicar amb només vint-i-quatre anys. Més endavant signà l’antologia Carn fresca: poesia valenciana jove i alguns llibres sobre política valenciana. Ja superada la ratlla de les set dècades de vida, apareix la seua segona novel·la, L’anell del nibelung. Ens trobem amb una narració centrada en un personatge solitari, anònim, que a pesar de la seua passió per Richard Wagner no el podem considerar allò que es definix com un melòman, ja que només s’interessa per aquest compositor. Millet, com els protagonistes d’alguns westerns, oculta darrere de la seua aparença anònima un passat que el turmenta.

L’anell del nibelung i la mateixa biografia de Richard Wagner s’alcen com un espill on s’acaben reflectint el passat i el present del professor Ernest Millet.

També entre la ciutat originària de Millet, M, trobem el reflex de la ciutat de València i la seua idiosincràsia particular.

Hi ha personatges ben definits que servixen a l’autor per a fer una caricatura d’altres extrets de la realitat, entre els quals destacaria el professor Xavier Ortega, del qual fa un retrat mordaç sobre aquell que en una ciutat provinciana i un país mediocre i petit, a base de dir allò que vol escoltar una majoria que es rebolca en el fang de la ignorància, és encimbellat com a pare d’una pàtria d’opereta.

Amadeu Fabregat aconseguix des de les primeres pàgines d’aquesta novel·la atrapar el lector i a mesura que aquest avança en la lectura interessar-lo més i més i el manté enganxat al relat com una mosca a la mel, ja que la tensió narrativa va in crescendo fins al punt i final.

Personalment, crec que la publicació d’aquesta novel·la ha estat l’esdeveniment més interessant dels darrers mesos.

LA SANG REIAL

 

L’any 2019 l’escriptor de Burjassot Antoni Rovira publicava en l’editorial Enkuadres la novel·la El codi Annunaki. Un relat de ciència ficció, d’acció trepidant i amb un final obert que ara s’ha tancat, almenys aparentment, amb l’edició en el mateix segell editorial d’un nou títol: La sang reial.

En La sang reial ens retrobem amb bona part dels personatges de l’anterior aventura. Uns personatges que després d’haver patit un temps de silenci imposat per les forces que dominen el poder polític, econòmic i acadèmic aconseguixen continuar la seua recerca científica. Aquesta els arribarà a confirmar l’origen de l’ésser humà i l’existència de races alienígenes que conviuen amb nosaltres en el nostre planeta.

La novel·la compta amb notables influències del còmic, el cinema i les sèries de televisió de ciència ficció, fins i tot Rovira té una peculiar forma de narrar que és filla de tots ells.

Antoni Rovira gaudix recreant paisatges fantàstics que acaben convertint-se en sinuosos camps de batalla. Li agrada recrear criatures gegantines extretes algunes d’elles de la mitologia sumèria. Dedica un gran nombre de pàgines a les escenes bèl·liques.

A partir d’una realitat actual, crea una realitat paral·lela. L’escenari principal és la part central de la Mediterrània, un triangle que va de Malta a Sardenya i d’ací a la costa de la península itàlica. Itàlia, la seua cultura, la seua llengua i les cites constants a La Divina Comèdia són presents en cadascuna de les seues pàgines. Al fons d’aquesta part de la Mediterrània crea un escenari on hi ha entrades a l’inframón i portals que duen a altres planetes.

Antoni Rovira, amb un llenguatge àgil, crea una aventura apassionant on els mites cobren vida. Aquests mites porten de la mà les respostes a bona part de les preguntes que l’ésser humà s’ha fet al llarg del temps. Tot i que algunes d’aquestes respostes una elit de poderosos ja les sabia, però les ocultava a la població general per interessos de diversa índole. Aquesta mateixa elit, portada pel desig incommensurable de riquesa i poder, està posant en perill no sols la pau i el futur del planeta, sinó fins i tot la seguretat i l’equilibri del sistema solar.

Antoni Rovira crea els seus relats a partir de les teories de tot un seguit d’autors com ara Erich Von Däniken o Peter Kolosimo, que creuen que en un passat remot no sols ens visitaren diverses races d’extraterrestres, sinó que fins i tot arribaren a conviure amb l’ésser humà: són els antics déus dels quals ens parlen diverses civilitzacions d’arreu del planeta.

La sang reial, com no, és blava en el seu origen i prové d’aquests aliens poderosos que un dia vam creure déus.

(IM)PERFECTES

Ma mare, que és una dona que sempre té una frase feta, una sentència o un aforisme a mà, afirma amb una certa sornegueria que don Precís i don Perfecte encara no han nascut. No hi ha cap ésser humà perfecte, fins i tot aquell que per la seua aparença ens ho puga semblar té les seues misèries i les seues penes. Potser per aquesta mateixa raó, i tocada com ma mare per una certa sornegueria, la narradora de la ciutat de Barcelona M. Victòria Lovaina ha encapçalat el seu darrer llibre de relats amb el títol d’(Im)perfectes, amb la primera part de la paraula entre parèntesis.

Confesse que fins al passat mes de setembre en què va caure en les meues mans l’original d’aquest conjunt de relats, quan era membre d’un jurat, no tenia cap notícia de l’autora, a pesar que compta amb una obra sòlida al seu darrere. Trobar (Im)perfectes ha estat descobrir una narradora d’allò més interessant. Una escriptora que domina l’ofici, que sap mantindre la tensió narrativa, crear una geografia urbana i dotar tot el conjunt d’una atmosfera més pròpia d’una novel·la. M. Victòria Lovaina ha jugat d’una manera subtil a enllaçar, a través de la història de cada personatge, un relat amb l’altre, creant allò que alguns anomenen una novel·la fragmentada.

Amb (Im)perfectes, que ha estat editada per la benicarlanda Onada Edicions, M. Victòria Lovaina va obtindre el 40 Premi de Narrativa Vila de Puçol.

(Im)perfectes recull vint-i-un relats, amb un títol cadascun que és el nom del protagonista, exceptuant el primer, Perifèria, que ja ens situa en l’escenari on transcorreran totes les històries.

Cada relat ens porta la vida d’un ésser humà. A l’autora li interessa d’allò més la condició humana, la realitat en què viu, les complicades relacions humanes, l’individu i la família, l’individu i el barri, l’individu i les condicions que li imposa la societat.

(Im)perfectes és un llibre escrit amb una gran sensibilitat. L’autora juga a buscar la bellesa a través del llenguatge alhora que reflexiona sobre el destí de cada individu.

Un fresc col·lectiu com un puzle d’individualitats. No hi ha cap ésser humà perfecte, no hi ha cap ésser humà que diga que ha sigut sempre feliç.

FALSA-RATLLA

 

Falsa-ratlla és un mot inexistent en la nostra llengua, de fet està manllevat de la llengua italiana falsariga. Ve a ser el paper que té impreses unes ratlles negres i grosses sobre el qual es posa un altre que les transparenta i on s’escriu. Nosaltres li diem pauta.

El poeta, traductor i editor de la Pobla de Farnals Pau Sif pren i adapta de l’italià falsa-ratlla i l’empra per a titular el seu darrer llibre de poesia, amb el qual va obtindre el Premi Ventura Ametller 2024, que ha publicat Edicions de 1984.

Falsa-ratlla és una col·lecció de 36 poemes dividida en tres apartats de 12 poemes cadascun, Tarquim, Bicicletes i Brúixola. Versos amb imatges i temes extrets de la memòria personal i de la vida quotidiana de l’autor.

Hi ha una tendència en Pau Sif a la narrativitat, també al reciclatge de la memòria visual i sonora. És capaç de convertir una melodia popular i enganxadissa en un poema amb un missatge acostat a la realitat actual.

Combina l’autor, amb naturalitat, els poemes en prosa amb els de vers lliure i d’altres en què ha decidit sotmetre’s a la disciplina de la mètrica.

És la seua una poesia vital, oberta a la tendresa, a l’humor i a la ironia.

Hi ha la pauta que ens marca la tradició quan ens posem a escriure. Una pauta que ens assenyala els camins a prendre, però la imaginació i la creativitat són folles i rebels i gaudeixen d’allò més fent cabrioles, anant camp a través o trencant en una altra direcció.

Hi ha pautes, però la llibertat és seguir-les o no.

L’autor compara escriure poesia amb el fet anar dalt d’una bicicleta amb la direcció defectuosa, una bicicleta que, com un poltre, es mou i rebel·la a cada pedalada, que fa ziga-zagues i que fins i tot ens pot fer caure.

Durant la lectura d’aquest llibre he trobat poemes realment deliciosos. La seua aparent senzillesa fa que ens hi acostem sense cap mena de prevenció i que ens deixem atrapar per la seua força o sorprendre’ns gratament amb un darrer vers d’una intensitat lírica que ho capgira tot.

Personalment, he gaudit de poemes com ara El traquer, un poema que m’ha arribat al cor. El meu pare, que prompte farà trenta anys que va faltar, era pirotècnic, una faena amb la qual era capaç construir en el cel un oasi de colors. Una faena perillosa, mal pagada i poc valorada socialment. Pau Sif, a través de la història d’un personatge del seu poble, fa un homenatge a aquests treballadors de la pólvora i el foc, meitat obrers, meitat mags, que són capaços de convertir el cel nocturn en un llenç ple de llum i de color.

Falsa-ratlla és un llibre en el qual l’autor, des de les diverses tradicions, es deixa dur per la creativitat. Una veu poètica, la de Pau Sif, a tindre en compte.

ÉS NAUFRAFI

 

La periodista de la Jana (Baix Maestrat) Magda Simó ha publicat, en Llibres de la Drassana, la seua primera novel·la: És naufragi, després d’haver obtingut l’any passat el Premi Lletraferit.

És naufragi és una novel·la curta de tall intimista sobre una drama personal fruit de la condició de dona en una societat patriarcal, masclista, on la nova dona no acaba de trobar el seu espai de llibertat. Però també fa una instantània sobre situacions d’un passat que pareix llunyà.

Qui no ha sentit en un moment o altre de la seua vida la necessitat de fugir, de rebel·lar-se contra un destí que l’allunya dels seus somnis i l’encadena a una realitat que detesta?

Agafar un tren, un autobús o simplement posar-se a caminar sense una destinació clara, només amb l’anhel de fugir d’eixe personatge en què ens hem convertit, d’eixe petit univers on ens trobem atrapats. Això és el que un dia fa la protagonista de la novel·la, escapar sense un rumb fix i, mentre s’allunya, fa inventari de la seua vida i de les escenes de les quals fou testimoni directe, de les històries contades en què una dona es rebel·lava contra les imposicions de la família i fugia a un altre lloc o elegia el suïcidi com l’única eixida possible.

Hi ha qui no es pot resignar a viure en la terrible enyorança d’una vida que no li han deixat viure. La societat, al llarg de la història, per raons de classe social o de gènere, ens marca un camí. Hi ha qui només ho suporta per la por al què diran i sobretot pels fills que, per desgracia, s’acaben convertint en una baula important de la cadena.

És naufragi és la història d’una dona que podria ser qualsevol dona. En aquest cas, una dona nascuda i criada en un àmbit rural, que aconseguix anar a la universitat, tindre després un bon treball i viure a la ciutat. Una dona casada i amb una filla petita, però també amb un amant, un company de la mateixa empresa on treballa. Una dona que veu com els anys van passant i la insatisfacció vital va creixent. Només es viu una vegada i vol viure la vida somiada.

Fugir sense un pla preconcebut i amb una destinació incerta no és cap solució, és una aventura que et situa sobre un abisme.

Aquesta és la història d’una dona escrita amb una claredat crua, amb una intensitat notable i bella. Un naufragi que porta sovint a la depressió o al suïcidi. La història d’una dona que ha estat al llarg del temps la de moltes dones.

EL RIU VE CRESCUT

 

 

La tardor del 2024 la natura va tornar a recordar-nos d’una manera dramàtica tres qüestions que han marcat a ferro roent la història dels valencians: en primer lloc, que hem construït bona part dels nostres pobles i ciutats sobres zones inundables, oblidant que el nostre refranyer ja ens advertix quan diu això de A vora riu no faces el niu; en segon lloc, la capacitat que tenim per a oblidar que els nostres rius i barrancs tan mansois i sovint secs, de colp i volta es tornen ferotges i destructors; i en tercer lloc, que tenim unes classes dominants i d’una manera especial una classe política tan mediocre com pocavergonya. La història del país dels valencians no es pot escriure sense dedicar-li un mínim espai a les grans avingudes de rius i barrancs que han causat milers de víctimes.

Maria Beneyto, que va viure diverses riuades a la ciutat de València, ho sabia i a l’hora d’escriure ho va tindre present. L’any 1959 Beneyto va obtindre el Premi València de Literatura amb la novel·la El río viene crecido, sense cap mena de dubte la gran novel·la de la ciutat de València del segle xx. Un relat que és el retrat viu de les classes populars valencianes, de la ciutat i els seus diversos barris, Natzaret, Russafa, Campanar, Montolivet, dels diversos ecosistemes sobre els quals s’assenta, que la creuen i l’envolten.

Quan va eixir publicada aquesta obra, algú va dir que la novel·la hauria d’haver estat escrita en valencià, però les circumstàncies polítiques i la decisió de la mateixa autora ho impediren.

Aquest any 2025 en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la qual l’extrema dreta vol ofegar, ha declarat Any Maria Beneyto, Llibres de la Drassana ha publicat la versió en valencià d’El río viene crecido. La traducció ha estat a càrrec de l’escriptora Carme Manuel, una traductora que ens ha oferit magnífiques traduccions d’autors anglosaxons. Quasi al mateix temps que ha aparegut El riu ve crescut, Vincle Editorial ha publicat La història de Mary Maclane, escrita per ella mateixa.

Carme Manuel ha fet un gran treball, apostant en els diàlegs per una llengua genuïna i acostada al parlar popular. Com a lector, m’ha fet sentir còmode i des de les primeres pàgines he oblidat que era davant d’una traducció.

La ciutat que ens descriu Maria Beneyto és la València grisa del franquisme, la dels poblats marítims, la dels barris populars del centre i el costat nord del riu, la dels grups de barraques al llit del riu, la de l’Albufera, la de les riques beates que intervenen en la vida familiar dels pobres, la de la tinya.

I la del riu, amb una presència silenciosa que de colp i volta trenca la quotidianitat, es torna boig i destruïx tot allò que tant havia costat alçar.

Aquesta és una novel·la de personatges: el vell pescador i la seua filla, la família d’emigrants malaguenys, el cec Isidre i la seua dona... És la València que va des de finals dels quaranta a l’any 1957, una dècada de fam i misèria, situada entre dues riuades.

Maria Beneyto reflectix molt bé, amb dosis de tendresa, la situació dels personatges i els seus anhels i somnis. Personatges que viuen immersos en la necessitat de sobreviure i fan la seua vida, i de colp i volta una mala nit el riu els la desfà.

És un relat que retrata a la perfecció una ciutat i un temps. Un llibre que ara s’ha recuperat en la nostra llengua i que situa Maria Beneyto com una de les grans escriptores valencianes del segle passat.

EL JO QUE NO MOR

 

Ferran Torrent, com el director de cinema nord-americà John Ford, és un magnífic creador de personatges, de protagonistes i d’antagonistes, però també d’una extensa galeria de secundaris que afegixen la sal i el pebre a les seues novel·les. Es tracta d’una col·lecció d’individus als quals la vida els ha propinat un grapat de colps baixos i algun que altre ganxo a la mandíbula.

El jo que no mor (Columna, 2025), la seua darrera novel·la, torna a tindre Regino com a protagonista: un equilibrista que sap moure’s com ningú sobre la fina línia que delimita la llei.

Ferran Torrent ens transporta fins a la dècada dels seixanta del segle passat per a contar-nos un relat d’espies. Una narració situada en el seu escenari predilecte, la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, però en aquesta ocasió no és la dels barris d’obrers i menestrals, sinó la dels xalets dels burgesos a Rocafort i la del centre i l’Eixample, la València dels grans hotels i encara dels pocs turistes, que hui ja s’han convertit en una plaga i que acabaran fent que la Comunitat Valenciana siga un complex turístic o no siga.

Torrent teixix un entramat narratiu barreja de realitat i ficció. Diverses històries d’amor i desig s’entrecreuen. Ens fa recórrer els laberints més foscos de la societat franquista, d’un règim que dona refugi a criminals nazis. Una societat hipòcrita on els seus líders es consideren guardians de les essències de la cultura i dels valors occidentals. Som en plena guerra freda, al bell mig de la cursa espacial, i les grans potències lluiten per a donar refugi i cobertura als enginyers nazis. És el temps de quan els serveis d’intel·ligència israeliana donaven caça als jerarques nazis.

Regino és un individu que va a la seua, un tant cínic, lleial amb els seus amics i col·laboradors i amb una concepció molt personal de la justícia. Es mou com una anguila entre taurons i aconseguix eixir-se’n amb la seua sense conseqüències.

He llegit les novel·les de Ferran Torrent des que va aparéixer l’any 1986 En la gola del llop, que signava amb Josep Lluís Seguí, i he de dir que en aquesta ocasió l’he trobat més madur, reflexiu i intens.

Aquesta és una història d’espies, ja ho hem dit, però també de policies, de falsificadors d’art, de famosos que busquen en el desitjat anonimat viure una altra vida, és una història de lladregots, de traficants de drogues i d’assassins. Hi trobarem un triangle on es barregen el desig, l’amor, els interessos personals i l’ànsia de llibertat. Ferran Torrent sempre ha estat un autor d’una gran amenitat i en aquesta ocasió tampoc no ens defrauda, en aquest sentit. M’ha agradat, d’una manera especial, quan amb un gran ofici ens oferix alhora dos diàlegs de dues escenes diferents, ja que és quan arriba a un lirisme d’alt nivell però gens ni mica embafós.

EL COR PLE DE POLS

 

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb el llibre de poesia Paraules que mosseguen la nit, publicat per l’editorial Germania. Ja aleshores ens mostrava una poesia diàfana, una preocupació pel llenguatge com a transmissor de les emocions més íntimes, dels sentiments més personals, i la paraula convertida en matèria primigènia de la bellesa.

Almudena Puchol se’ns presentava com una dona discreta, allunyada del vedetisme de què fan gala alguns poetes, una dona que sota el seu somriure cristal·lí ocultava un ric món interior.

La seua poètica és filla del realisme intimista i entre els seus poetes de capçalera trobem, des del principi, Àngel Sánchez, Luis García Montero, Miquel Martí i Pol o Maria Mercè Marçal.

L’any 2015 publica en l’editorial Neopàtria El desig quotidià i el 2018 en la mateixa col·lecció 32 maneres de dir adeu. El 2014 va obtindre el Premi Cristòfor Aguado amb el llibre Anamnesi, que publica l’Ajuntament de Picassent, i el 2021 el seu títol Monosíl·labs obté el Premi Vila de Mislata que edita aquest ajuntament.

Aquest 2025 torna a publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria un nou llibre: El cor ple de pols.

Almudena Puchol és una dona que es troba a gust amb el vers lliure, amb poemes d’un marcat ritme interior on la sonoritat de les paraules va de la mà de la capacitat que aquestes tenen de crear imatges d’una gran força evocativa en la retina del lector. No és partidària de la pirotècnia ni de l’excés discursiu, li agrada la paraula justa, el vers ben podat.

El llibre el prologa la veterana poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip, amb qui té en comú eixa referència constant en els seus versos a la lluna i a l’aigua, ja siga pluja o mar.

Marisol González Felip ens dona algunes claus per a entrar en el món poètic d’Almudena Puchol: «La poesia per a Almudena Puchol respon a una necessitat de transmetre sentiments i universos, és un mitjà per explicar i ordenar el món exterior i sobretot interior».

El cor ple de pols recull vint-i-cinc poemes diàfans on la senzillesa és virtut i sinònim de bellesa. L’autora veu el món i intenta explicar-se’l a través de la paraula. El poema és com un espill on veu com de superficials o profundes són les ferides, com d’intensos són els solcs que va deixant el pas del temps, i els blaus que sobre l’epidermis han deixat les mossegades provocades pel combat de l’amor. L’escriptura té per a ella també una funció sanadora.

Cadascun dels poemes el precedix en la pàgina parella una cita de vint-i-quatre poetes i un cantautor, Luis Eduardo Aute. Deu dones i catorze homes dels quals només repetix Luis García Montero. No són cites a l’ús, són d’alguna manera pòrtics o avantsales dels poemes que els precedixen. Aquestes cites ens parlen de les seus predileccions com a lectora, de les influències més destacades com a poeta. Amb elles manté un diàleg constant i li són la companyia necessària per a no enfrontar sola la intempèrie a què ens exposa el viure. Són el fil del qual agafar-se al bell mig de la fosca i amb la paraula en la mà aconseguir il·luminar el nostre camí.

DESMEMORIAT

L’escriptor de Catarroja (Horta Sud) Berna Blanch acaba de publicar en l’editorial benicarlanda Onada Edicions la que és la seua tercera novel·la, Desmemoriat. Abans havien aparegut a les llibreries una novel·la juvenil, Presència, i una segona de gènere fantàstic, Apunts d’altres mons, a més d’haver publicat al llarg de trenta anys quinze llibres de poesia.

Amb Desmemoriat Berna Blanch va obtindre el 26 Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Som davant d’una novel·la realista, de la cruel i tossuda realitat que un bon dia assalta un individu amb un inquietant i dramàtic donant un colp de timó a la seua vida.

El relat adopta des d’un principi l’estructura d’un diari, un diari oral. Manté la força i l’agilitat, els tocs reiteratius del llenguatge parlat i col·loquial, ben adaptat al registre escrit que exigix la novel·la.

El protagonista s’adona a poc a poc que alguna cosa li passa. Va perdent memòria i de colp i volta l’assalta el temor. És un operari que revisa i instal·la alarmes en empreses i domicilis particulars. La pèrdua de memòria comença a afectar el seu treball, el desestabilitza emocionalment. Pres pel pànic que li genera la possibilitat de patir una demència senil o fins i tot un alzheimer precoç, decidix enregistrar una mena de diari sobre allò que creu que li està passant, com es va sentint i el pànic que li provoca quedar-se sense records, sense paraules.

El lector va veient com evoluciona la malaltia que li origina llacunes en blanc i pèrdua de memòria, i com afecta el protagonista en el treball, en la vida familiar i en les relacions socials. En un principi es tanca en si mateix i construïx defenses per a sortejar els maldecaps que li causa en la seua vida diària, però també perquè no se n’adonen els altres d’allò que li està passant. Tem els estralls que li puga produir la malaltia, però també el rebuig i la incomprensió del seu entorn social més pròxim.

Berna Blanch utilitza per a crear aquest relat un univers laboral que coneix a la perfecció, que li és propi, i pareix com si ens estiguera parlant d’ell mateix o d’un company.

El text servix a l’autor per a reflexionar sobre les malalties mentals, la seua estigmatització, sobre la memòria i els records que conformen una part substancial de la nostra identitat, sobre les certeses damunt de les quals hem alçat les nostres vides, com també la pròpia consciència d’allò que creiem que és la realitat en què vivim.

La falta de comunicació, provocada per la por, li genera al protagonista frustració, aïllament i dolor. Quan un ésser humà necessita més dels altres, no pot deixar-los de costat i ha de compartir amb ells el calvari pel qual està passant.

No es pot combatre una malaltia des de la soledat i la ignorància, cal que algú que en sàpia faça un diagnòstic i esbosse un pla mèdic per a combatre-la.

Personatges i situacions reals en una història ben construïda, narrada en primera persona i que aconseguix fer partícips dels seus temors els lectors. Un relat intens, una passejada abrupta pel túnel fosc i incert d’una malaltia greu. Però Berna Blanch a la fi ens oferix la tènue llum de l’esperança.

DE LA MARIOLA A LA MEDITERRÀNIA

 

El Vinalopó és un riu al·lòcton del migjorn valencià. Naix prop de les localitats de Bocairent, a la comarca de la Vall d’Albaida, i de Banyeres de Mariola, a la comarca de l’Alcoià, i desemboca a les Salines de Santa Pola. Travessa les comarques de l’Alt Vinalopó, les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó. Un riu d’escàs cabal, de 86 quilòmetres de llargària, que en alguns moments del passat fou considerat rambla i que d’alguna manera exercix com a eix vertebrador de bona part de les comarques del sud del País Valencià. El poeta Vicent Andrés Estellés el definix com una sargantana d’aigua. Una sargantana estesa al sol.

Vicent Brotons i Rico i Vicent Luna i Sirera, des del cim del Montcabrer, a 1.390 metres d’altitud, fins al Baix Vinalopó, desviant-se a les ciutats d’Alacant i d’Oriola, han escrit el relat d’un viatge imaginari, De la Mariola a la Mediterrània, un viatge per sendes i camins per les muntanyes, els camps, els pobles i ciutats que travessa el riu Vinalopó. Un viatge que en realitat és una llarga conversa entre el poeta de Burjassot i l’assagista de Sueca. Brotons i Luna han treballat sobre la base, per una banda, d’El mural del País Valencià, i per l’altra sobre la guia El País Valencià. La selecció de textos els ha obligat a obrir una conversa enriquidora en la qual apareixen textos d’altres lletraferits que han estat referents a l’hora de descriure aquest paisatge, com el poeta alcoià Joan Valls o el botànic Antoni Josep Cavanilles.

El llibre ha estat publicat per l’editorial de Piles (la Safor) Edicions del Sud, durant la celebració de l’Any Estellés, dotze mesos que han donat força fruits. És un homenatge al poeta, ja que en les seues pàgines trobem un gran nombre dels seus poemes, però també a Joan Fuster, del qual el 2022 celebràrem el centenari del seu naixement.

El llibre és un recorregut diguem-ne (i no m’agrada l’adjectiu per les connotacions negatives que els darrers anys arrossega) turístic, de redescobriment d’un territori que va des dels cims de la serra de Mariola, passa per les planes vitivinícoles de Villena i arriba al gran oasi europeu que és el Camp d’Elx.

Però també és un viatge literari no sols per la mirada sobre un territori concret d’aquests dos grans referents valencians de la literatura catalana, sinó perquè ens descobreix com alguns escriptors de diferents segles han anat convertint el migjorn valencià en un territori literari.

Un llibre àgil, que es fa de llegir i allunyat de la feixuguesa acadèmica.

CIUTAT POÈTICA

 

El crític literari Josep Manel Sanabdon afirma que el poeta Miquel Peris i Segarra (Castelló de la Plana 1917-1987) «fou un referent d’una manera d’entendre la poesia que arriba tant a les classes populars com als cercles intel·lectuals». Al nom de Miquel Peris afegiria humilment un altre autor castellonenc, el de Bernat Artola (Castelló de la Plana 1904-Madrid 1958). Tots dos foren uns senyors que convertiren la ciutat que els va veure nàixer i la comarca en el seu espai literari, una elecció que anava més enllà del que Joan Fuster solia anomenar paisatgisme sentimental.

En faltar aquests dos poetes, hi ha hagut altres lletraferits que d’una manera més o menys encertada, més o menys moderna, han intentat ocupar l’espai que deixaren buit, però cap pot ser considerat hereu digne d’aquesta manera d’entendre la poesia com ho és Vicent Jaume Almela i Eixau.

Poeta, lletrista de cançons, narrador de llibres per a infants i un home implicat en l’entramat associatiu de la ciutat.

En l’editorial La Pajarita Roja acaba de publicar un nou llibre de poesia, Ciutat poètica, una col·lecció de 80 poemes acompanyats d’una llarga llista d’instantànies de racons de la Castelló de la Plana que ens parlen de la seua vessant de fotògraf.

Vicent Jaume Almela és el ciutadà anònim que estima i coneix la ciutat, el seu passat i el present. Un home enamorat dels seus carrers i places, de les tradicions arrelades en la consciència col·lectiva.

La seua mirada és la d’un enamorat, un tant romàntica, un tant postmoderna. No som davant d’un versaire amb ínfules de Campoamor, és un poeta del segle xxi. Bada per la ciutat amb la càmera al muscle tot defugint la panoràmica general, el tòpic. Busca el detall, el joc de llums i d’ombres. Hi ha la mirada del fotògraf i la del poeta, que en són una, però que també són dues que dialoguen amb un desig de trobar la màgia, l’enigma de l’instant.

Els poemes tenen un gran ritme interior que fa la seua lectura amena i àgil. El llenguatge defuig el vocabulari complicat, l’excés de pirotècnia verbal.

La mirada del poeta és franca i diàfana. La seua tasca és producte de la seua estima. No és un simple passeig, en el seu passeig hi ha reflexió i un diàleg constant entre el ciutadà anònim i les diverses ciutats que hi ha dins de la ciutat, la més burgesa, la més obrera, la més marinera.

És aquest un llibre fill d’una tradició poètica que Vicent Jaume Almela ha sabut posar al dia, un llibre on l’autor ha volgut oferir-nos la poesia que ha trobat en la seua ciutat, Castelló de la Plana.

CARN D'OBLIT

 

Quan encara ploràvem el decés de l’escriptor Ramon Guillem, de colp i volta ens assabentàvem que acabava de ser guardonat amb el Premi de Poesia Ibn Hafaja-Ciutat d’Alzira.

Ara acaba d’aparéixer, editat per Bromera, el llibre premiat que porta el títol de Carn d’oblit. Es tracta d’una col·lecció unitària de 37 poemes que va ser escrita entre el 2020 i el 2024 a la ciutat de Catarroja (Horta Sud) i la platja de Puçol (Horta Nord), on Guillem residia una part de l’any.

L’autor es trobava en un gran moment de maduresa creativa, ja havia donat a la impremta alguns dels seus millors llibres: Terra d’aigua o Foc de magranes. Es trobava, com ell mateix reconeix en alguns dels poemes del llibre que ara tractem, en la difícil cruïlla on el record de la joventut es va diluint i la vellesa pròxima comença a ser tangible. A més, era conscient que es troba atrapat per una malaltia que se li està fent interminable.

L’escriptor reflexiona sobre la vida i la mort, sobre la poesia, com aquesta li dona energia i il·lusió, i també sobre la condició de poeta de la qual se sent orgullós i a la qual mai vol renunciar. La inspiració creativa, a pesar que ha temut que l’abandonaria, torna sempre, mai se n’ha anat. L’home que un dia va consagrar la seua vida a la bellesa la retroba com un antídot contra la rutina i el desencant.

La llum i la seducció, tan presents en la seua obra, com també la música, entesa com un refugi, i l’amor que li dona forces davant de les hores fosques en què la malaltia el situa a la vora de l’abisme, són constants en aquest llibre, junt amb la por i la fe necessària per a continuar el camí.

No és Carn d’oblit el llibre de poesia d’un home vençut i que s’acomiada del món, sinó el d’una persona que estima amb una intensitat brutal la vida. Entre línies, endevinem la tristesa de la mort intuïda, la por, que sempre portem oblidada en el fons d’alguna butxaca, perquè no pot ni vol fugir de la realitat que viu mentre està escrivint.

El poeta és conscient, i així ens ho fa saber en els primers versos, que: «En nàixer el dia / naix també la mort». Hem de deixar que el pensament de la mort s’adorma, no hem de deixar que aquest pensament ens ferisca constantment amb el seu coltell, ja que acabarem abocats a la follia.

«Deixa-la dormir, per què / despertar-la? Sembla tan feliç / essent carn d’oblit!». «La vida unfla les veles del vaixell / quan menys t’ho esperes». Deixem que la mort siga carn d’oblit, d’un oblit, ja ho sé, impossible, que torne la llum, que s’esvaïsquen les tenebres i que vinga a nosaltres el poema.

ABANS DEL VERS

 

El darrer cap de setmana del passat mes de març se li va atorgar, a la ciutat de Palma, el Premi Josep Maria Llombart dels Premis Cavall Verd a Jaume Pérez-Montaner pel seu llibre Abans del vers, publicat per Edicions del Buc.

Aquest premi, que cada any convoca l’AELC, s’atorga al millor llibre de poesia en català publicat l’any anterior. Els membres del jurat signaven el següent: «És un poemari existencial i amb una gran simfonia de saber fer i bellesa al seu darrere».

Jaume Pérez-Montaner és l’autor més veterà de l’anomenada generació poètica valenciana dels anys setanta. Un vers seu va donar títol a l’antologia que recollia els millors autors d’aquesta fornada generacional.

A la seua producció poètica se li suma la seua tasca com a crític literari, amb estudis sobre l’obra de Joan Fuster, Ausiàs March o Vicent Andrés Estellés, d’aquest darrer és un dels màxims especialistes. Però també ha traduït autors com ara Wallace Stevens o Anne Sexton i ha fet un important treball d’agitació civicocultural durant la qual va arribar a ser president de l’AELC.

Nascut a l’Alfàs del Pi, visqué durant uns anys a Alcoi, en diverses ciutats nord-americanes i durant dècades a la ciutat de València, però mai no ha deixat de ser un home de les comarques del sud del País Valencià.

L’any 2018 la Institució Alfons el Magnànim li va publicar l’obra poètica completa Defensa d’una forma. Poesia completa 1967-2018, que incloïa dos llibres inèdits. Sis anys més tard ha aparegut Abans del vers.

Estem davant d’un llibre en el qual trobem un autor que domina l’ofici, un poeta reflexiu, coherent amb la seua trajectòria literària i personal.

Els seus poemes tenen el vigor d’una persona jove i la saviesa de l’home madur que estima la llengua amb la qual treballa i el seu ofici d’orfebre de versos.

Al llarg de la seua obra, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció, Jaume Pérez-Montaner reflexiona sobre temes que l’han inquietat: la memòria, la dignitat de l’ésser humà, l’amor, la mort, el fet creatiu... És una poesia amb un punt filosòfic a través de la qual busca respostes alhora que la bellesa.

Abans del vers està dividit en cinc apartats: Les brases enceses, Abans del vers, Coll del llamp, Dues o tres ones i Ut pictura. Tres poemes per a Manuel Boix. Tots cinc tenen el nivell a què ens té acostumats el poeta. Però entre ells destaquen, des del meu humil punt de vista, Dues o tres ones, per la seua meravellosa brevetat acompanyada d’una enorme intensitat, i Abans del vers, on trobe que l’autor se’ns oferix ple d’energia, de vitalitat i d’il·lusió. És aquest un apartat que reflexiona sobre la creació literària. Els poemes tenen un ritme sorprenent, se’ns mostren com una lletania amb un vers que fa de tornada i d’excusa per al joc. Una lletania reiteraviva on ens parla de la necessitat, abans d’escriure, de sentir allò del que escriurem, el seu vigor, la força de la bellesa i la música de les paraules. Deixar de sentir és morir com a ésser humà i fracassar com a poeta, i Jaume Pérez-Montaner viu amb intensitat cada instant per a després oferir-nos llibres tan excel·lents com aquest.