dimarts, 31 de maig del 2011

LA REVOLUCIÓ SILENCIOSA DELS NOSTRES POETES

Jo ho tinc clar, un dels sectors més dinàmics de la nostra cultura és el de la creació poètica. Els nostres poetes no defallixen mai i sempre, com diu Salvador Jàfer, estem inventant la possibilitat de sobreviure, però també sóc conscient que aquest és el sector més maltractat per la nostra societat, que l’ignora, i pel mercat, que l’obliga a la indigència, a malviure de l’ajuda institucional i a sotmetre els creadors a la dictadura dels premis literaris, «qui no concursa no publica», afirma el binicarlando Josep Igual, a qui raó no li’n falta, i a això hem de sumar la invisibilitat a les llibreries i sovint també a les biblioteques.
El poeta Ramon Guillem explica en un dels seus dietaris que un dia va anar a cobrar uns drets d’autor a les oficines d’una coneguda editorial valenciana i que l’administratiu que el va atendre, davant de la seua estranya pretensió, li va contestar: «Ah!, però que els poetes també cobreu?». Si no vols arròs, tin, dues tasses! Sort que els poetes valencians són uns éssers amb una pell molt dura i amb una gran capacitat per a la imaginació i el treball, que si no a veure qui si s’entretenia a fer versos en aquest país i a muntar un bon grapat d’activitats culturals darrere de les quals sovint hi ha un poeta.
Amb l’aparició i consolidació de les noves tecnologies els poetes i també alguns narradors (com és el cas de Carles Bellver, un autèntic pioner en l’edició digital de revistes literàries i llibres en format electrònic) han envaït amb els seus versos la xarxa, ja bé a través de blogs, webs o xarxes socials, creant un món digital ric, lliure i de fàcil accés.
Entre els nostres poetes destaca la gran tasca que ve realitzant des de fa uns anys Joan Navarro, director de la revista literària digital Sèrie alfa, o Josep Porcar, creador del megablog Blogdelletres i també un dels pioners en l’edició i el disseny de llibres electrònics. El seu darrer poemari, Els estius, als sis mesos d’estar penjat ja se l’havien baixat mil cinc-centes persones. L’autoria d’aquest tipus de llibres està protegida sota la llicència internacional de Creative Commons; el que queda al descobert és el tema de còpies, però com que l’objectiu del poeta no és mercantilista sinó de divertir-se escrivint i fer arribar al màxim de gent els seus poemes, es troba satisfet.
A Porcar l’estan seguint alguns altres al marge de la indústria editorial, com ara Josep-Lluís Abad, que acaba de publicar i posar a disposició dels lectors d’una manera gratuïta el seu poemari L’amor, un poemari que paga la pena de llegir.
Jo ho deixe caure com aquell que no vol la cosa, però que conste que els he avisat; els poetes valencians estan obrint un nou camí en el nostre país sota la filosofia que l’important no és el format, l’important és la poesia, és una lluita revolucionària contra el mercatilisme i la competitivitat a què obliguen els certàmens, però també és una sublevació en tota regla contra els mandarinats culturals.

Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el 20 de gener de 2011

dijous, 19 de maig del 2011

ŽENA


Ženo, otmjen i ljubazan gospodin kojeg voliš
i zmaj uvrnute i mučne misli kojeg se bojiš
dvoglavo je čudovište sposobno za najnježnija milovanja,
ali i uzročnik okrutnog nasilja kojemu se nisi nadala.

Ženo, dom je tvoj špilja pod hipotekom,
sumorna i gorka jazbina pomračenih mjesečeva
gdje si privezana za lanac nevidljivih karika
kog je teško povući, nemoguće prekinuti.

Ženo, ljubav i mržnja, strah i razočaranje
bludniče puneći ti glavu mahnitalim leptirima,
dok trpki ostaci ljubavi ispunjavaju
barama ogorčenosti tlo pod tvojim nogama.

Ženo, raj je nedostižan bijeg o kojem snivaš,
čistilište nastamba u kojoj grizeš muku,
limb vlažna brazda u kojoj radost mrtva leži,
pakao modrica zadana tvojoj koži.



Traducció del poema DONA (del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso) a la llengua croata de JOSIPA SOKOL

dimecres, 18 de maig del 2011

LA RADIOTELEVISIÓ QUE VOLÍEM





Quan una part de la ciutadania valenciana va començar a plantejar-se i després reivindicar un ens radiotelevisiu autònom, pensava en l’actual model de radiotelevisió valenciana? Doncs no. Aquella gent tenia al seu abast un seguit d’exemples dins i fora de les fronteres del nostre Estat, dels quals podria agafar un model vàlid. Amb la creació i posterior posada en marxa de l’ens radiotelevisiu es pretenia acomplir un seguit d’objectius i cobrir un seguit de mancances. Un dels primers objectius era vertebrar informativament el nostre país, fins aleshores no hi havia cap mitjà que ho fera. El següent, dotar-nos d’unes eines fonamentals per a promoure i dignificar l’ús social del valencià, creant en la nostra llengua productes d’entreteniment i d’informació d’un bon nivell.
En tercer lloc, convertir la radiotelevisió valenciana en un revulsiu de primer ordre per a crear i potenciar una indústria audiovisual pròpia.
En quart lloc, oferir a la ciutadania una informació plural, veraç i objectiva sobre allò que passava al país i a la resta del món.
Passades unes quantes dècades i diversos governs de diferent color polític, podem veure que l’esguerro que tenim al davant no ha complit cap d’aquests desitjos, alguns dels quals venien expressats dins de la llei de creació de l’ens.
Tenim una radiotelevisió autòctona mal gestionada, refugi de polítics mediocres i de moral posada en dubte, on s’ha creat un forat econòmic impressionant.
No ajuda a alçar el vol a la indústria audiovisual valenciana i menys encara a la normalització lingüística, però sí a la patuecització de la llengua. Els seus servicis informatius pareixen formar part de l’aparell de propaganda del govern de torn. La qualitat d’alguns dels seus productes és fluixa, per no dir-ne coses pitjors, i a penes promociona els nostres creatius, vull dir els nostres músics, els nostres cantants, els nostres cineastes, els nostres dramaturgs, els nostres poetes, els nostres dibuixants, els nostres novel·listes, els nostres actors.
Radiotelevisió Valenciana podria haver sigut una eina de la qual ens havíem dotat per a redreçar la nostra llengua i la nostra cultura, per a potenciar valors democràtics en la nostra societat, una eina imprescindible per a encarar el futur amb optimisme, i l’hem deixada en mans de gent que ha demostrat que només són uns botxins de la nostra llengua, de la nostra cultura, de l’honestedat, éssers egoistes al servici d’interessos particulars que ens han tocat la moral i, sobretot, la butxaca. Mal anem! I recorden que tot és susceptible d’empitjorar.






(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el 3 de març de 2011)

dissabte, 14 de maig del 2011

DE LA FUSTA A L'AIGUA

(Manel Alonso i Francesc Mompó a Ca Les Senyoretes (Otos) durant la presentació del llibres Els somriures de la pena i De la fusta a l'aigua, 13 de maig de 2011. Foto: Mercè Climent)


Francesc Mompó, més conegut per la seua vessant de narrador i en especial per la seua extensa producció de narrativa juvenil (on destaca Camí d’amor, amb el qual va obtindre el Premi Samaruc al millor llibre juvenil d’autor valencià editat l’any anterior), ara, i després d’haver sigut guardonat amb el Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2010, ens oferix un nou tast de la seua poesia amb De la fusta a l’aigua (Onada edicions, 2011). Fins ara l’autor de l’Olleria havia publicat un altre poemari, Viàtic marí, editat en la desapareguda Forest d’Arana, i hi ha hagut aparentment un buit extens en el qual no ha parat d’escriure poesia en llibres col·lectius, revistes literàries, blogs i darrerament a través de la música de Carles Pastor.
De la fusta a l’aigua ens parla d’un dels temes clàssics i universals de la literatura: la passió amorosa, i retrata amb elegància una nit d’amor des de la porta de la cambra, eixa fusta que s’atrevix a barrar-li el pas a l’amant encés de desig fins l’aigua que en la dutxa s’emporta les petjades que sobre la pell deixà l’amor.
Entremig sis apartats conformats per set poemes cadascun, en els quals el poeta ens narra en primera persona allò que veu, allò que sent mentre va assaborint amb tendresa i delectança cada pas per petit que aquest siga, cada detall per molt intranscendent que parega.
La proposta, ja ho diu Ramon Guillem en el pròleg, és agosarada pel seu mateix plantejament, no tan sols unitari, sinó per la forma que té: una narració en clau poètica d’una nit d’amor. La mirada del poeta adquirix en aquest llibre la funció d’objectiu d’una càmera cinematogràfica que recull en diversos plans escenari, protagonistes i acció, construint mitjançant imatges carregades de força i de sensualitat un curtmetratge en el qual la contenció de les paraules augmenta la intensitat sensual d’allò que ens descriu. Mompó no defuig cap escena, per més graus de temperatura que aquesta tinga, però com un amant expert ens la descriu amb grans dosis de delicadesa, és conscient que es troba davant d’un petit miracle: l’atracció ferotge de dols oposats que s’unixen en un esclat de joia, i atrevidament pretén que aquest dure una eternitat encara que siga a través del vers.
La sexualitat és un dels impulsos humans més crítics, vull dir que hi ha qui només destaca els aspectes més obscurs i defén la continència i la repressió, d’altres, com ara Mompó, el destaca com una força que ens ajuda a transportar les feixugues càrregues del viure i ens atorga dosis d’eixe sentiment que mai no acabem de definir que és la felicitat.
Francesc Mompó és un escriptor preocupat pel llenguatge, en les seues obres podem veure que a més de creador de ficcions intenta crear un llenguatge propi tot enriquint l’estàndard amb dialectalismes propis de les comarques centrals del País Valencià. En la seua poesia Mompó ha tingut molta cura de la llengua emprada que té un tast clàssic, amb imatges poètiques provinents de la nostra tradició, de la nostra millor tradició. Però en aquest llibre Mompó és alhora molt modern a través de l’òptica cinematogràfica que pren en escriure, conformant d’aquesta manera una altra unió quasi sexual: la de la modernitat i la tradició, cosa que li dóna un gran resultat.
Tinc la sensació que Francesc Mompó en aquest llibre d’alguna manera ha practicat aquell exercici d’escriviure, no debades la passió amorosa ens dóna forces per a viure però també per a escriure.

dimecres, 4 de maig del 2011

MUYER




Muyer, el galán y amable caballeru que quieres
y el dragón que tarreces de pensamientu torturáu
ye un monstruu bicéfalu capaz de tienros afalagos,
y capaz, tamién, d’una violencia repentina y cruel.

Muyer, el to llar ye una cueva con hipoteca,
un xoril llóbregu y amargu de llunes eclipsaes
onde tas atada a una cadena d’esllabones invisibles,
difícil d’arrastrar, imposible de romper.

Muyer, l’amor y l’odiu, el desencantu y el mieu
forniquen, y apíquente la cabeza de lloques caparines
mientres l’agriada borra del querer enllena
coles charques del rancor el suelu per au pases.

Muyer, el paraísu ye la fuxida suañada, inalcanzable,
el purgatoriu’l cuartu onde mastigues la pena,
el llimbu’l sucu húmedu onde ye muerta l’allegría,
y l’infiernu’l moráu infrinxíu na epidermis.


Torna pal asturianu de Josep Carles Laínez (http://aunquetalvez.blogspot.com)



dimarts, 3 de maig del 2011

LA CANÇÓ EN VALENCIÀ



Tinc en les mans un exemplar del llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, de Josep Vicent Frechina, que ha editat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la col·lecció Recerca, i després de donar-hi un colp d’ull hi ha unes quantes coses que em vénen al cap i de les quals vull deixar constància: la primera és destacar la gran capacitat de treball que té Josep Vicent Frechina, aquesta és una obra carregada de dades que han estat durant anys disperses, i la seua catalogació ací convertix aquest llibre en un text de referència i de consulta obligada, inclou entre altres una compilació de la discografia valenciana; la segona, que estem davant d’un estudi ben estructurat i que mostra amb claredat el que ha estat la música en valencià els darrers segles, però Frechina no es queda en el mer estudi, amb una prosa de vegades brillant i sempre amena (en cap moment oblida que l’obligació d’un escriptor és fer-se de llegir) reflexiona sobre els camins sinuosos i torturats que ha xafat la nostra música, però mai com un fet aïllat sinó com una part important de la nostra cultura i de la història del poble valencià, tot assenyalant les mancances i els errors que ha patit i que l’ha portada a la situació actual, i una vegada posat suggerix possibles solucions.



Al meu entendre, el llibre és molts en un (de fet, és una biblioteca) i com a diferents llibres es pot llegir. De vegades el lector té la sensació que està davant d’una col·lecció de biografies, d’altres davant de la crònica d’un temps o d’un moment màgic i d’altres davant d’un assaig. Josep Vicent Frechina és una persona hiperactiva, valenta, amb les idees molt clares, té una bona formació intel·lectual que no para de conrear i una gran passió i interés per la cultura popular. És un home que des d’una posició ideològica concreta sap situar-se per damunt d’aquesta i valorar l’aportació cultural d’aquells que se situen als seus antípodes, i d’això també fa gala en aquest treball.
Des de la meua humil opinió, crec que La cançó en valencià és un llibre d’obligada lectura per a tots aquells que seguixen la música en valencià, però també per a tots els professionals que hi estan implicats.




(En la primera foto Josep Vicent Frechina, en la segona Albert Dasí, Pep Gimeno Botifarra, Nestor Mont, Paco Lucas i J. V. Frechina)