PASSIÓ PER LA TRACA

(Manuel Alonso Amigó, Nel·lo Pep, en plena faena)

El meu pare era pirotècnic i, encara que va arribar a l’ofici fugint dels seus fracassos en el camp del comerç agrari, puc afirmar que va acabar estimant-lo. La tasca d’un pirotècnic és dura, de vegades ingrata i sovint perillosa. Mai no hi ha prou mesures de seguretat. No té hores i quan més festa és més faena es gira. Sense l’impagable tasca dels coeters les nostres festes serien una altra cosa. Els valencians som addictes al soroll, a l’esclat de la llum i el color. No sabem gaudir d’una celebració si no ens arriba i ens pren l’olor a pólvora encesa. No hi ha cap esdeveniment festiu públic o privat al nostre calendari on no hi haja l’espectacle del foc d’artifici. En la memòria tinc impresa la imatge del meu pare tornant del treball en hivern glaçat, anava i tornava des de Puçol a Montcada amb una vespino, i la seua entrada en casa de matinada els dies de la setmana fallera brut i esgotat però amb un somriure d’orella a orella. Recorde que sempre tenia alguna cosa per a contar-nos, era un sac d’anècdotes de casal faller. Durant anys va ser el pirotècnic de la falla Sant Josep de la Muntanya-Terol de la ciutat de València, i a pesar que es passava el dia i part de la nit treballant, sempre tenia temps per a fer amistats i compartir amb els fallers anhels, mals de cap i diversions.

(Falla Hostalets de Puçol)

Per al meu pare el dia més gran de l’any era quan a la seua empresa li tocava muntar i disparar el castell de la plaça de l’Ajuntament del cap i casal. Aquell dia, per a ell, era com jugar un partit a la divisió d’honor davant del públic més entés i, per això, més exigent.
Tenia tanta afició per les falles que, amb els anys, seria un dels membres fundadors de la primera falla de Puçol.
El temps no passa debades i va deixant el seu rastre sobre el nostre cos, passada la quarantena unes cataractes li vam mínvar la visió. A així i tot, mai no va deixar el seu ofici i, quan arribaven falles, siga en la seua antiga empresa com en qualsevol altra, es tornava a llogar per aconseguir un any més jugar de nou en la primera divisió.

(Falla Palau-La Torre de Puçol)

Una tardor de fa onze anys un metge del servei valencià de salut li va diagnosticar un càncer d’esòfag. Uns mesos més tard va morir com un ocell eixalat amb l’anhel de posar-se bé per a la setmana fallera. El destí, que sempre és cruel i amarg, va voler que es morira un dia com el d’avui (escric aquest text el 28 de desembre dia dels innocents), seixanta dos anys després del seu naixement, i es va quedar amb les ganes de tornar a reviure la festa.

(Falla Molí de Vent de Puçol)

A l’any següent, just abans de botar-li foc al monument de la falla de la qual va ser un dels fundadors, la junta va demanar un minut de silenci en memòria del meu pare. Un minut de silenci per a l’home que durant anys va omplir el nostre cel amb onades de so.

(Falla Picaio de Puçol)

(Article publicat al número 8, corresponent al mes de març de 2009 de la revista Marxa Popular Fallera)