dilluns, 28 de febrer del 2011

FÈMINA


Fèmina su cadderi galosu e cumpridu chi istimas
e s'iscurtone de oriolu trobojadu turturante chi times
est su mostre a duas caras capatze de sos pius tenneros carignos
però puru ingendradore de una violentzia patida e crudele.

Fèmina domo tua est unu pelcione cun s'afrínca
una buada iscurigosa e rànchida de lunas acrisadas
inue si ligada a una cadena de imbisibiles aneddos
malos a trazzare e vanos a segare.

Fèmina s'stima s'ódiu sa timòria sa delusione
coddana e t'imbuttini sa conca de mariposas in machines
mentras sos uttios agros de s'istima prenanan
pojos de ruinzu cun sa terra chi càttigas.

Fèmina su paradisu est sa fuida bisada e mala a sighire
su purgadóriu, est sabitàculu inue mastigas afannos
su limbu su sulcu inue s'occhit s'allegria
est s'ifferru e su biaittu frantu in sa pedde tua.


Versió en sard del poema "DONA" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció al Sard (Logudorès) de Mauro Mulas.




dimecres, 23 de febrer del 2011

FEMEIE


Femeie, galantul şi afabilul cavaler pe care-l iubeşti,
dragonul cu gând sinuos şi torturant de care te temi
este un monstru bicefalic capabil de mângâierile cele mai tandre,
şi generator de o neaşteptată şi crudă violenţă.

Femeie, căminul tău este o cavernă ipotecată
o vizuină sumbră şi amară de luni eclipsate
unde eşti legată de un lanţ cu verigi invizibile
greu de târât, imposibil de rupt.

Femeie, iubirea şi ura, teama şi dezamăgirea
păcătuiesc umplându-ţi mintea cu fluturi nebuni,
în timp ce ultimele picături acrite de dragoste umplu
cu bălţi de ranchiună pământul pe care calci.

Femeie, paradisul este fuga visată, la care nu poţi să ajungi
Purgatoriul-camera unde îţi mesteci mila
tărâmul uitării-dâra umedă în care este distrus giuvaerul
infernul-albastrul întipărit pe epiderma ta.


Versió en romanés del poema "DONA" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció de Dariana Groza

**** *****

dijous, 17 de febrer del 2011

EMAKUMEA


Emakumea: maite duzun zaldun galai eta adeitsu hori
eta beldurrez zaituen pentsamendu torturatu eta bihurriko herensugea
bi buruko munstro bat da, laztanik samurrenak egiteko gauza,
eta gauza halaber tupusteko bortizkeria ankerra sortzeko.

Emakumea: zure etxea haitzulo hipotekatua da,
ilargi eklipsatuen gordeleku goibel eta mingotsa,
eta han loturik zaude katebegi ikusezinez eginiko
katea herrestan eramangaitz, hautsiezin bati.

Emakumea: estimua eta gorrotoa, beldurra eta desilusioa
larrutan ari dira, burua tximeleta zoratuz betetzen dizutela,
amodioaren kondar garraztuak ibili zabiltzan lurra
gorrotozko putzuz betetzen dizun bitartean.

Emakumea: paradisua ihesaldi amestua da, eskuraezina;
purgatorioa, nahigabea murtxikatzen duzun lekua;
linboa, bitxia erail ohi duten ildo hezea;
infernua, zure larruazalean eragindako ubeldua.


Versió en basc del poema "Dona" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció a l'euskera de Gerardo Markuleta (Oñati, 1963) Poeta i traductor basc.

*** **** ****





dissabte, 12 de febrer del 2011

FEMNA


Femna, lo galant e afable cavalièr qu’aimas
e lo drac de pensada sinuosa e torturada que crenhes
es un mostre bicefal capable de las careças mai tendras,
generator tanben d’una violéncia sobta e cruèla.

Femna, la tua lar es una cavèrna amb ipotèca
un trauc lugubre e amargant de lunas eclipsadas
ont ès ligada a una cadena de malhas invisiblas
dificil de rossegar, impossible de rompre.

Femna, l’estima e l’òdi, la paur e lo desencant
fornican farcint lo teu cap d’enfolits parpalhòls,
pendent que las escorrilhas agridas de l’amor plenan,
amb las lacunas de la rancuna, lo sòl per ont caminas.

Femna, lo paradís es la fugida somiada, inabastabla,
lo purgatòri, l’abitacle ont mastegas la pena,
los limbes, las regas umidas ont es tuada la jòia,
l’infèrn, la macadura infligida sus lo teu epidèrm.

Version a l’occitan de referéncia, Lluís FORNÉS

***





divendres, 11 de febrer del 2011

L'ATZUCAC DEL PERDEDOR


El corpus literari de Manel Joan i Arinyó és tan divers com extens, ja que per una banda el de Cullera és un home a qui li agrada diversificar-se en el conreu de gèneres i subgèneres literaris, i per una altra és un individu que gaudix d’una manera sexual fabulant i treballa com un boig sense aturador possible.
Dins d’aquest corpus, al llarg dels anys, ha anat creant un apartat dedicat a la literatura de la memòria, on es troben alguns dels seus millors llibres. Aquest apartat el va obrir amb la publicació de la trilogia de records de la seua infantesa, que inclou les novel·les Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na Desconeguda; i l’ha continuat amb la publicació a Onada edicions de Fem un trio. El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor, centrades les dues en la seua trajectòria com a escriptor.
Però el lector que s’acoste a aquesta part de l’obra d’Arinyó ha de tindre en compte que ell no té vocació de notari, vull dir d’escriptor que a través dels seus textos intenta alçar acta notarial d’un temps, d’un país o d’una vida anodina. La narrativa d’Arinyó tendix a la caricatura dels personatges, a la creació d’atmosferes perverses i a posar tot allò que es conta al servei de la narració amb l’objectiu que aquesta no perda en cap moment força i magnetisme. Però Arinyó, en les obres que conformen aquest apartat, s’ha contingut sense arribar a perdre el seu segell personal, la seua peculiar manera de narrar. Encara que en L’atzucac del perdedor (XV Premi Enric Valor de Novel·la) ha alçat una mica el peu.
Arinyó parla en aquest llibre d’ell mateix com si fóra un més dels personatges, de fet –i això pense que ell mai no ha deixat almenys d’intentar-ho–, aprofita l’avinentesa per a continuar construint-se un personatge, el de Manel Joan i Arinyó escriptor, un seductor, un vividor, un Bukowski de la Ribera Baixa, esteta i sobiranista, que s’entesta malgrat tots els entrebancs a continuar exercint d’escriptor d’una llengua minoritària i minoritzada.
Encetem el llibre com a continuació de l’anterior, Fem un trio. El fascinant món de la ploma (Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009), i a poc a poc anem ensopegant amb anècdotes i situacions divertides quan no grotesques, escenes on apareixen amb el seu nom i cognom personatges importants de la nostra literatura i altres individus que pareixen trets d’un còmic.
L’atmosfera que crea es va enrarint fins que cap al final tens la sensació que més que immers en la memòria de l’autor has fet un salt dins del seu cervell i te n’has anat al sector on és la seua fantasia, i podeu creure’m, lectors, la fantasia d’Arinyó no és gens edulcorada.
La mirada d’Arinyó sobre el seu passat té això, que ensopega amb la seua fecunda imaginació plena de pervertits, de monstres i de perdedors. Ara, com a avís per a navegants, afegiré que entre línies trobaran que, malgrat la fantasia, sí que hi ha un rastre veraç de transcripció de la vivència i de vegades es troba allà on el lector menys s’ho espera.

dimarts, 1 de febrer del 2011

WOMAN


Woman, the gallant and affable gentleman you love
and the dragon of sinuous and tortured thought you fear
is a two-headed monster capable of the most tender caresses,
a generator of sudden and cruel violence.

Woman, your home is a cavern with a mortgage,
a gloomy and bitter hovel of eclipsed moons
where you are tied to a chain of invisible links,
hard to drag, impossible to break.

Woman, love and hatred, fear and disillusionment
fornicate filling your head with maddened butterflies,
while the dregs of love which have gone sour fill
along with the puddles of resentment the ground you tread.

Woman, paradise is the dreamt and unattainable escape,
purgatory the dwelling where you chew your sorrow,
limbo the damp furrow where the jewel rusts,
hell the bruise inflicted on your epidermis.

Poem book Correspondència de guerra (2009)

Traslation ANA STUTTER GARCIA

*** **** ****



diumenge, 30 de gener del 2011

MAIG, UN TEMPS TAMBÉ PER A LA CANÇÓ


Per a un home com Rafael Estrada, veterà en mil batalles polítiques i culturals, el mes de maig té un significat que va més enllà de la plenitud lluminosa de la primavera. Maig és el símbol de la revolta contra l’immobilisme social i l’encarcarament de les idees, és el crit contra l’opressió d’un sistema en què la mesura és el benefici econòmic; maig és el somni d’una altra societat possible, és el temps on habita la utopia que ens mou, però també maig és quan esclata la passió de l’amor i on la relació amb les forces de la natura és més intensa. Així que, quan el poeta i cantant Rafael Estrada bateja el seu tercer treball discogràfic com a Maig, els aficionats a la música sabem abans d’escoltar-lo que ens trobarem amb cançons de lluita i d’amor, de cants a la bellesa i a la natura.

Maig és una antologia que recull cançons que el seu autor ha compost en diversos períodes de la seua vida i que tenen en comú, segons ens diu Estrada, haver estat escrites un mes de maig. La concepció d’aquest cedé podia haver caigut en el perill de convertir-se en un treball on melodies i ritmes diversos, producte de les influències i dels interessos de l’autor en cada època, s’hagueren emmagatzemat tot oferint un batibull sense unitat, però la forta personalitat d’Estrada, la manera personal d’interpretar les cançons i els arranjaments i la producció de Pau Chàfer han fet possible un treball sòlid i ric en sonoritat i lirisme.
Maig el conformen huit cançons la lletra i música de les quals són del mateix Estrada, a més d’un poema de Miquel Martí i Pol, pel qual sent una vertadera devoció (per cert, un tema aquest que recupera del minicedé inclòs en el llibre de poesia Reminiscències), i una versió de L’Estaca de Lluís Llach que vol ser un homenatge al de Vergés però que, al meu parer, va més enllà i considere que és un tribut als músics que estima i que admira amb passió.
Al llarg del cedé ens trobem amb un acompanyament musical on els instruments de corda com ara el violí, el violoncel i la viola, es combinen amb el piano, l’acordió, el clavicordi, les guitarres, el baix i la bateria, tot donant protagonisme en alguns temes al clarinet i conformant tot plegat un llit sobre el qual es va movent la veu d’Estrada amb comoditat.
Hi ha en aquest disc un grapat de bones cançons, cançons que t’inviten a somniar, a pensar, com ara Seduïts de tanta llum, Des de la finestra estant, on el seu autor és capaç de crear una atmosfera carregada d’enyor i melangia (trobe que Estrada és un home enyorós, sentimental, amb un cor ple de tendresa, i això traspua en els seus poemes que després convertix en cançons), En blau marí, on sentim ecos de la cançó Moreneta del meu cor que va gravar en el disc Amagats racons.
En resum un treball honest, d’un home honest que va en línia ascendent i que de disc a disc millora d’una manera notable.