VIURE AMB ELS ULLS

Joaquim Carbó és un home amb una llarga i extensa trajectòria com a escriptor i també com a agitador cultural. Un individu aparentment tranquil que ha publicat més de cent llibres destinats en la seua majoria a infants i joves, alguns dels quals s’han convertit en clàssics com La casa sota la sorra, i que a més ha estat testimoni i protagonista de la lenta i torturada represa cultural després del daltabaix que van suposar la guerra civil i el franquisme. El seu nom, junt amb altres, es pot llegir en la posada en marxa de projectes tan imprescindibles com ara Cavall fort o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Carbó va nàixer a Caldes de Malavella, però ha viscut quasi tota la seua vida a Barcelona. La ciutat comtal és el centre del seu món quotidià i el seu passat i present són els seus punts de referència per a jutjar les realitats que li ha tocat viure.
Ara Perifèric Edicions, dins de la col·lecció Escriptures dirigida per Xulio Ricardo Trigo, ha publicat Viure amb els ulls, un repàs a la seua vida, on Carbó no s’està de comparar, d’opinar i de reflexionar sobre diversos aspectes del passat viscut i del present que va vivint.
A través de quatre grans blocs (La guerra, El carrer, La vida civil i L’ofici), Carbó ens va narrant els seus orígens familiars, la seua infantesa, diferents aspectes d’abans, durant i després de la guerra civil, tot centrant-se en la seua relació amb els diversos mestres i professors que va tindre i de vegades va patir i que d’alguna manera marcaren el seu caràcter. La seua joventut, el pas a la maduresa, la seua incorporació al món cultural català, i com naix la seua passió per narrar, la seua relació amb altres personatges del món cultural barceloní i català. Cal també destacar la relació que ha mantingut amb els editors i amb la censura, en aquest sentit m’ha interessat personalment, com a escriptor, com un autor vivia el procés de la censura i quins eren els criteris que s’aplicaven per a censurar un text literari.
El llibre està escrit amb una prosa àgil i directa, sense vel·leïtats retòriques, ens relata el seu passat, un passat que forma part de la història de la nostra cultura, amb la passió justa, ell n’ha estat protagonista però també testimoni, i amb la mirada d’aquell que està en les primeres files en el teatre de la vida ens fa un retrat precís, encara que no complet, de bona part d’un segle on la nostra llengua i la nostra cultura han patit com mai i alhora han oferit el millor de si mateixes.

UNA INFUSIÓ PLENA D'ELECTRICITAT

La fusió entre ritmes i melodies tradicionals valencianes amb altres com ara el tango o el rock és la base sobre la qual treballen els membres del grup musical Infussió.
Aquesta banda, creada fa cinc anys per Juanen Carreres, Alejandro Torres i Juanjo Ruiz, que conformen el seu nucli dur, ja ens va oferir una mostra del que eren capaços de fer amb la publicació d’una maqueta amb cinc cançons l’any 2007, aleshores la vocalista era Xelo Lahuerta, amb una veu molt personal, i el guitarrista Hugo Leiss. Infussió aleshores sonava més folk que rock. Després que abandonaren el grup la vocalista i el guitarra i entraren la violinista Leonor Simó, el baixista Manuel Baena i la guitarra Victoria Sanchis, Infussió pren una nova embranzida que l’ha portat a gravar el seu primer cedé, Roncanfolc, amb un so més elèctric i amb un pomell de cançons que mantenen en el fons i en la forma l’essència de la banda.
Rocanfolc és un viatge a través del qual u té la sensació d’anar passant per territoris sonors diversos, de vegades contraposats, en un mateix tema pots estar escoltant guitarres rogalloses, ronques hereues dels millors Tequila i per tant besnétes dels Rolling Stones, amb melodies pop amb lletres extretes de la música tradicional i que ens recorden alguns dels millors grups hispans dels seixanta i primers setanta. Cadascuna de les nou peces que conformen el cedé és un artefacte musical ple d’ecos del millor pop rock dels seixanta, dels huitanta i dels noranta, amalgamats però reconeixibles. Però també es pot trobar en altres cançons com ara l'instrumental Corregent el sabor del folk valencià d’Al Tall o d’Urbàlia Rurana, aportat pel so de les dolçaines, de la flauta o de la bandúrria, no debades Juanen, Alejandro i Juanjo han estat alumnes de Xavier Ahuir, membre del grup Al Tall.

És cert que la producció podria haver estat més cuidada, no ho negaré, però aquesta mancança es compensa amb un grapat de bones col·laboracions que aporten al so de la banda una gran riquesa: la dolçaina de Josep Miret, membre del grup Escandall els dolçainers de Puçol; les veus d’Eva Barea, que fa duet amb Juanen en diversos temes; de Vicent Redolat, membre del grup Mox, que recorda la de Bumburi; les de Roberto Lo Cabo i Manuel García, que junt amb Eva i Juanen aconseguixen crear un gran efecte en una de les millors cançons del disc; els teclats de Marta Estal; i la bandúrria de Rocío Gómez-Pimpollo.

Infussió és una banda de llarg recorregut, que ha de continuar experimentant nous sons, nous mestissatges, que ha de tindre cura d’alguns detalls però mentrestant ens oferix temes tan canyers com ara Esperança, amb un missatge social inclòs, balades com ara Camins, L’altra punta del llit o Esta noche.

CREATIUS SENSE ESPAIS

(Un moment durant la trobada d'escriptors que va tindre lloc a Jesús el 16 d'abril de 2011. Què busque al fons del pou? Foto: Francesc Mompó)

L’altra nit, després de la presentació d’uns llibres de poesia en un poble de l’Horta Nord, amb unes copes de cava en les mans, conversava en un racó de la sala amb un amic sobre com de malament van les coses per als treballadors de la cultura d’aquest país nostre, i això que l’acte al qual acabàvem d’assistir havia estat tot un èxit.
Es queixava el meu amic dels escassos espais que els músics tenen per a tocar (sovint ho fan a cafeteries a canvi de poca cosa i amb una part del públic –si n’hi ha– ignorant-los), que es malgasten més energies buscant una actuació que fent-la, a la qual cosa li va donar la raó un altre amic que es va sumar a la improvisada conversa i que sol fer de contacontes a escoles i biblioteques. I és que no sols és una qüestió d’un espai on actuar o d’on fer un recital de poesia o presentar un llibre, afegí, sinó d’una promoció que assegure un mínim de públic, una calor, un interés i unes condicions.
Així i tot, l’escriptor i l’editor que hui han presentat el llibre poden estar ben contents, va dir intervenint en la conversa una quarta persona, l’associació cultural que ha organitzat l’acte ha fet una bona faena. No ho negaré, li vaig contestar, però per què açò mateix no passa a la resta de pobles de la comarca i del país? Que potser no hi ha més entitats culturals en altres pobles capaces de dur a terme un concert, una exposició, una lectura de poemes amb èxit? Associacions no ens en falten, el problema és que a pesar que estem en els temps de les noves tecnologies, en el temps de les xarxes socials, aquest important teixit de la societat civil no funciona en xarxa, si així ho feia hi hauria un circuit cultural alternatiu en condicions iguals als circuits de les diverses administracions públiques i aquest país nostre estaria una mica més vertebrat.
Tot i que aquesta és només una minúscula part del problema, n’hi ha d’altres, com ara l’escassa presència en els mitjans de la música valenciana, l’inexistent espai a llibreries i grans superfícies dels llibres valencians, etcètera. Xiquets, els vaig dir, ací hi ha molt a rascar i la vetlada ja s’acaba. Així que alçàrem les copes i brindàrem a la salut de l’autor.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el 13 de gener de 2011)

FRAU

Frau, der Geliebte und galante Ritter, den du liebst

Und der furchteinflössende Drache aus kurvenreichen und marternden Gedanken,

Ist ein Monster mit zwei Köpfen, der zärtlichsten Zärtlichkeiten fähig,

Dass aber auch Gewalt erzeugt, plötzlich und grausam.

Frau, dein Heim ist eine Höhle mit Hypothek,

Ein finsterer und bitterer Unterschlupf von düsteren Monden,

Wo du gefeselt bist an eine Kette aus unsichtbaren Kettengliedern,

schwer zu bewegen, und unmöglich zu zerreissen.

Frau, Liebe und Hass, Angst und Ernüchterung

Treibens wild und füllen deinen Kopf mit verrückten Schmetterlingen,

Während die Überreste der Liebe, nun sauer geworden,

den Weg vor Dir mit Pfützen voller Vorwürfen füllen.

Frau, das Paradies ist der unerreichbare Traum von der Flucht,

Das Fegefeuer der Raum, wo du traurig schmachtest,

Der Vorhof zur Hölle der feuchte Graben, wo das Juwel ermordet wird,

Und die Hölle der lilane Eindringling auf deiner Haut.

Versió en alemany del poema "DONA" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció a l'alemany d'Oliver Weiss.

*****

1.Versió al sard http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femina.html

2.Versió al romanés http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femeie.html

3.Versió basca http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/emakumea.html

4.Versió occitana http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femna.html

5.Versió anglesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/woman.html

6.Versió francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

7.Versió en espanyol http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

8.Versió italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

9.Versió gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html

10.Versió portuguesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/01/mulher.html

ELS ULLS DE BOB

Carles Pastor, en el seu tercer treball discogràfic, Els ulls de Bob, ha decidit donar un colp de puny sobre la taula i fer una aposta de risc. I l’envit no és sols musical, sinó que inclou aspectes de la mateixa estètica del producte i de tot l’apartat comercial. El disseny de la funda ha estat a càrrec de l’artista i músic Jordi Albinyana i de Joane Garcia, i cada exemplar ha estat serigrafiat a mà de tal manera que cada cedé és original i diferent als altres. El preu és popular i assequible per a qualsevol butxaca en aquests temps de crisi, i el que realment convertix en un risc tot el treball és que un músic provinent de l’esfera del rock and roll ha decidit acostar-se a la poesia valenciana contemporània i confeccionar amb saviesa una mostra de poesia, sobre la qual amb destresa i ofici ha sabut buscar l’ànima als poemes, dotar-los d’una melodia i d’un batec musical, i convertir-los en cançons.
El músic durant un temps féu de lector, seleccionà per una raó o altra l’obra d’onze poetes valencians de diverses generacions i ho féu sense voluntat crítica d’estudi, ni buscant els grans noms, encara que sí que hi ha alguns dels més importants en la poesia valenciana del darrer mig segle, com és el cas de Jaume Pérez Muntaner, Teresa Pascual o Ramon Guillem, com tampoc no ha buscat una certa paritat, hi ha poetesses com Encarna Sant Celoni, Isabel Robles o Maria Fullana, i encara menys buscava representació territorial: majoritàriament són autors nascuts i residents a València i la seua comarca, com ara Enric Monfort, Eusebi Morales, Berna Blanch, Manel Alonso o Francesc Mompó.
El disc, com ja hem dit, recull tretze temes amb ritmes que van del pop-rock al blues, passant per la balada i el rock clàssic, només hi ha un poeta, Francesc Mompó, que repetix amb tres poemes, que a més són inèdits, Juliol, A Mercè del temps i A Guillem Agulló.
Ha estat gravat als estudis Xaloc de l’Olleria i produït pel mateix Carles Pastor i Pere Rodenas, hi han participat músics com ara Juanjo Blanco, Paco Lucas, Zabalo Borràs, Javier Cabrera, Jorge Bautista, i s’ha comptat amb la col·laboració especial de Miquel Gil, que canta amb Pastor a duet un parell de temes, la preciosa balada pop A Mercè del temps i Dona (poema de qui signa aquest article i que es troba satisfet i content del treball realitzat per aquests magnífics músics).
De l’envit, Carles Pastor ha eixit reforçat com a escriptor de cançons i com a músic i intèrpret. La producció d’Els ulls de Bob, el so aconseguit, superen els de La noia del nord i el primer disc gravat amb el grup Travellers. És un treball on l’oient no tan sols descobrirà una mostra petita de la poesia que s’està fent al País Valencià, sinó que trobarà un pomell de cançons que l’atraparan d’una manera o altra, ja siga pel seu ritme juganer, com en Les muntanyes són lesbianes, o bé per l’atmosfera que crea i el missatge contundent que transmet amb temes com ara Que sempre torna i Síndrome d’abstinència.
Però Carles Pastor ha fet trampa, no hi ha tretze cançons, sinó catorze ja que just darrere d’ A Guillem Agulló, un tema que recorda en els seus primers compassos a alguns dels millors treballs d’Antonio Vega, apareix encadenat i com un regal inesperat El blues del taverner, gravat en directe.
En resum un treball i un músic que paguen la pena tindre presents, tant a través de la gravació com en directe.

L'OS DE LA MÚSICA

Isabel Garcia Canet aprofita una cita de l’escriptor Pep Albanell: «L’os de la música en feia mal, però a la fi també vaig riure» per a donar títol al seu darrer poemari, amb el qual va obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2010 i que ara ha editat Bromera Edicions, L’os de la música.

L’esquelet d’un ésser viu està conformat per tot un seguit d’ossos units a través de les articulacions, els ossos suporten el pes de la carn. Quan la carn desapareix, resten aquells com una petjada d’allò que fórem. La música que naix dels ossos és una música plena de forma i energia que arranca del nostre interior més pregon, ella ens ajuda a suportar el dolor del viure, el moviment del qual acaba sent la font d’on es nodrix per a convertir-se en un esquelet de fonemes, de petits ossos sonors, que articulats construïxen la música del poema.
Els trenta-set poemes que conformen L’os de la música es divideixen en quatre apartats: L’os de la música, Llar d’exili, Desestiuejos a la ciutat blava i 10 naufragis a les fosques. Sense desmeréixer cap ni un dels poemes, a mi personalment m’han interessat les dues parts centrals en les quals són escenari i alhora coprotagonistes, junt amb la veu poètica, dues ciutats. En Llar d’exili ens parla de la seua estada a París, on la poeta reconeix que viu entre el plaer i el caos, però que entre una cosa i l’altra encara troba a les nits el temps suficient per a mantindre un encontre íntim i intens amb la paraula. En Desestiuejos a la ciutat blava ens oferix la seua mirada sobre la ciutat de València i alguns dels seus barris, en alguns poemes contraposa amb un cert enyor i una certa ràbia un abans i un després d’una actuació de depredació urbanística: «T’han ferit amb les grues els pits, les olors,/ t’han segat els canyars, les flaires de la tarda».
En aquests apartats podem comprovar que Isabel Garcia Canet es troba molt còmoda retratant els diversos paisatges urbans al a l’alba al capvespre o a la nit, transmetent al lector fins i tot la llum que propicien aquestes hores. El paisatge humà que ens descriu en poemes com ara Santa Caterina, Carme o La Plaça Redona és d’una fauna diversa de perdedors que es mouen per una ciutat que lluny dels tòpics és bruta i trista, potser el tòpic siga la màscara que oculta la seua tristesa. Hi ha una clara reivindicació de la identitat de la ciutat front a una depredació dels barris motivada per interessos econòmics que poc tenen a veure amb els interessos del veïnat. Però el llibre va molt més enllà de les dues ciutats, L’os de la música ens parla de moltes altres coses: del dolor de l’exili, de l’amistat, de la paraula i, sobretot, de la música de la literatura.

LES LLETRES DE LA BATALLA DE SARDENYA

Iban L Llop, amb la seua personal manera d’entendre la poesia: ús d’un llenguatge directe, d’uns versos en els quals prima l’atmosfera que és capaç de crear, d’una imagineria aparentment senzilla, ens oferix en Batalles de Sardenya (Bromera, 2011) una col·lecció de poemes organitzada en quatre apartats i que d’alguna manera lliguen amb llibres anteriors que recullen el seu periple viatger per terres italianes Crònica de Calàbria i Llibre de Nàpols. En el primer apartat, Derrotes, conformat per nou poemes, Llop ens descriu unes escenes en les quals el mateix autor retorna a un espai del passat on el temps resta com amortallat. Ací el sacseig del record intens d’un paisatge, d’un paisanatge i d’una manera d’entendre la vida que ha estat arraconada per una de nova que l’impulsa, amb un cert enyor, una certa ràbia, a fer recompte d’allò que s’ha guanyat i d’allò que s’ha perdut. El seu retorn a casa, al seu poble, és com el d’un Ulisses modern que troba que el temps ha passat veloç i voraç emportant-se al seu pas el seu univers. En la segona part, La veu dels altres, conformada per huit poemes, ens parla dels llibres que l’han acompanyat i l’acompanyen, com també del pensament i la manera d’interpretar la bellesa dels seus autors, però també de les altres veus, aquelles que provenen de la seua infantesa. La tercera part, Cròniques de la SP-42, és un recull de setze haikus, flaixos on el poeta reflexiona tot esperant l’instantània que li dicte la primera estrofa d’un nou poema; i per a tancar l’apartat més extens, Batalles de Sardenya, amb catorze poemes, en el qual Iban L. Llop ens situa en un espai concret del planeta i inicia un monòleg on fa recompte de les hores i les situacions viscudes, reflexiona sobre allò que es podria haver dit i es va callar i es lamenta perquè potser les coses no haurien anat tal com a la fi van anar. És la seua una poesia discursiva, on el discurs és un com un riu que fabrica els seus meandres i practica les seues revoltes.
Batalles de Sardenya és un llibre on el seu autor parla al lector d’ell mateix i de les emocions d’una manera directa, sense embuts ni pirotècnies retòriques, un llibre ple d’homenatges a autors com ara Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i alguns dels poetes valencians de l’anomenada generació dels setanta, Gaspar Jaén, Josep Piera o Marc Granell. No sé si, com diu Pessoa, el poeta Iban és un fingidor, ho dubte, aquest poemari té alguna cosa de diari personal on l’autor es mostra tal com és amb cap voluntat de crear-se un fals personatge darrere del qual protegir-se.