(Dibuix de Vicent Penya, 1989)Un rostre, el rostre
i en ell impresos uns llavis,
i en els llavis ocult un mot,
i en el mot esculpit el desig,
un desig disfressat de silenci,
un desig del que anhele saber.
Parla’m!, encara que siga
per escopir-me una mentida.
***
i en ell impresos uns llavis,
i en els llavis ocult un mot,
i en el mot esculpit el desig,
un desig disfressat de silenci,
un desig del que anhele saber.
Parla’m!, encara que siga
per escopir-me una mentida.
***
Tens en el rostre
la cicatriu d’un gest:
un somriure tan immens
com l’ona que em pren,
m’arrossega i m’amara.
***
Esbosse el teu cos
i a la seua ombra m’ajec
i pense el nostre amor.
Ple el vas del desig,
omplic la vesprada d’imatges,
falòrnies d’argila i foc
que m’allunyen de tu.
***
Ara vull esculpir, sobre la roca del temps, els meus versos.
Res em deté.
Tot d’una cerque l’aiguaneix d’on ragen,
i pense en tu, en tu i en el que hem patit plegats.
El dolor més que la joia ens ha unit.
Podria tacar els mots
amb les llàgrimes que hem vessat
però no vull, no em dóna la gana.
Vull dir els meus versos amb veu clara,
balancejar-me tot d’una en el teu somriure
i llançar-me en una capbussada flagrant
en l’iris hipnòtic dels teus ulls.
Ara escric els meus versos,
versos que naixen en tu per tu,
i els guarde curosament
en el llibre sagrat del meu amor secret.
(Publicats a Escrits a Cabrera XXIV, Cabrera de Mar, 1999)
Ara vull esculpir, sobre la roca del temps, els meus versos.
Res em deté.
Tot d’una cerque l’aiguaneix d’on ragen,
i pense en tu, en tu i en el que hem patit plegats.
El dolor més que la joia ens ha unit.
Podria tacar els mots
amb les llàgrimes que hem vessat
però no vull, no em dóna la gana.
Vull dir els meus versos amb veu clara,
balancejar-me tot d’una en el teu somriure
i llançar-me en una capbussada flagrant
en l’iris hipnòtic dels teus ulls.
Ara escric els meus versos,
versos que naixen en tu per tu,
i els guarde curosament
en el llibre sagrat del meu amor secret.
(Publicats a Escrits a Cabrera XXIV, Cabrera de Mar, 1999)
3 comentaris:
Manel,
Són els teus poemes tristos com tants moments que té la vida.
No deixis d'anar-ne penjant mostres de les jo en frueïxo.
Amb afecte.
Molt interessant el blog, més fòrums d'intercanvi cultural fan falta.
T'enllaço.
Si vols passar pel meu hi estàs convidat.
Moltes gràcies Glòria. Per cert intente saber com entrar al teu blog i no puc sóc incapaç d'entrar.
A veure si em pots facilitar l'adreça.
Mireia ja donaré un colp d'ull al teu blog.
Publica un comentari a l'entrada