(Dibuix de Vicent Ferrer Soriano)LA MORT DE JOAN CONFLENT
Joan Conflent, un vell mariner que vivia en el número trenta-nou del carrer dels Bonsais, estava convençut que el contrari de la mort no era la vida sinó la memòria. Sense memòria, sense l’exercici de recordar, la vida es convertia en un fet banal, intranscendent. De manera que com un gimnasta tenia cura de la seua memòria, l’alimentava amb delicadesa i l’exercitava a cada moment sense fatigar-la en excés. No vivia per a cap altra cosa. Un dia Joan es va morir com tot el món té costum de fer arribada l'hora. El metge va informar a la família que la mort li va sobrevindre com a conseqüència d’un vessament cerebral. La dona, Isabel Garí, fou més explícita:
–Ha estat un vessament de memòria. Jo ja l’havia avisa’t, però ell mai no em va voler fer cas.
Tres anys més tard, mentre Isabel escombrava sota una prestatgeria, encara va trobar el bocí d’un record del seu marit. Era com el petit fragment del vidre acolorit d’un calidoscopi.
(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)
4 comentaris:
Aquest és teu, no, Manel?
quan pugui llegir-lo te'l ressenyaré al Racó de la Solsida
Què curiós aquest relat té molts paral·lelismes amb mon pare: el seu nom Joan Climent (front al teu Joan Conflent), que vivia en el número 39 del Carrer de l'Albereda (front al carrer dels Bonsais), i també pensava que el contrari de la mort era la memòria.
M'ha agadat molt.
Salutacions.
Tots els relats i poemes que penge al blog són meus. Quan hi ha una il·lustració, una fotografia, una traducció que no és meua demane permís al seu autor i pose sempre el seu nom.
No m'agrada fer de pirata, encara que ens puguen resultar simpàtics en realitat no ho són.
Quan vaig escriure aquest microconte vaig intentar fer un homenatge a un altre escriptor jugant amb el seu nom i cognom. L'escriptor és Joan Garí i Conflent.
La memòria individual i col·lectiva sempre ha estat un element important en la realització d'una part important de la meua obra. Per a mi malaltia més greu és la que ataca la memòria, sense ella perdem la nostra identitat.
Publica un comentari a l'entrada