diumenge, 8 de març del 2009

POEMES AMB OLOR D'ORDI MADUR

Manuel Bellver, un individu polièdric provinent de les arts plàstiques, l’any 1997 ens va oferir una nova vessant de la seua fecunda creativitat en editar sota el títol Dies després (Ardeas Poesia. Fundació Bancaixa. Sagunt) els millors poemes que havia escrit fins aleshores en diferents èpoques de la seua vida i que havien estat sotmesos a una constant reescriptura.
La poesia de l’artista Manuel Bellver, com ell mateix ens diu en un poema dels seus mots, té olor d’ordi madur i de sol i de capells i de dalla i de muntanya i de núvol. És una poesia escrita des d’un jo interior que combrega amb la natura i la dibuixa i la pinta i la transmet mitjançant les sensacions que aquesta en viure-la li produeix. El poeta busca complicitats en un altre que de vegades és el singular tu, en altres és el plural vosaltres i quan no decideix eixamplar el cercle i s’inclou reconvertint el pronom de la segona persona en un nosaltres.

(Manuel Bellver. Fotografia. Vicent Salvador)
El llibre es divideix en tres parts: Ombra, Una pedra per capçal i Dies després. En la primera, la més extensa amb dinou poemes, sembla reunir-ne els més antics. Es tracta d’un grup heterogeni, on podem trobar des de petits homenatges a amics finats (Tenies Durruti per company i una sola/ camisa i unes mans grans/ que s’allargaven cap al nou dia./Per bandera la llibertat.), autoretrats (Segrestat pel somni de la llum,/ Captaire de boscos sóc), la comunió del poeta amb la natura (De la perxa estant el mussol cridola./ Porte l’ombra de l’alzina entenallada,/ Les aranyes, al rerefons de les hores,/ paren taula. Lliguen passadissos./ Brillem estrelles, amic. Estrelles! On va aquest camí de cendra i pluja?/ És en aquest dubte, mirall o miratge,/ quan encenc la nit.), l’inventari d’uns mots (Acant, malva, timó, te de roca,/Saüc, valeriana, galer, llengua de bou,), o podem veure difús Estellés (Roda del temps mai no s’atura./ A trenc d’alba dues monges, requerien,/urgent, un remei per al vertigen.), com també en altres versos Salvador Espriu (Quan òbric les portelles l’aigua salta,/ neta i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç.), encara que aquests no són els poetes que més l’han influenciat, la seua veu poètica és més aviat deutora de JV Foix o Joan Brossa.
De les tres parts la segona, Una pedra per capçal, em sembla la més sòlida, la més madura. Els tretze poemes que la conformen tenen una estètica comuna, són poemes tots ells de sis versos, amb frases breus, sovint d’una paraula només, contundents (Refila un rossinyol. Cremen setials./ Dins el mapa el fum assenyala. Ets./ Si aigua vols, ensorra’l. Vés amb compte:/ la nit ens passa pels seus plecs./ Ferrenya pell. L’herbam porta per barret/ el naixement del dia. Clama justícia).
La tercera, que dóna nom al poemari, la conformen dos poemes llargs, segurament els més recents del llibre, i en els quals l’autor ha volgut fer un joc, perquè l’art entre altres coses és un joc de nens grans, per a resumir i unir, així com el misteri de la santíssima trinitat, les tres parts en un sol vers que clou el llibre (Sense espills m’encontre/ dies després, una pedra per capçal, ombra).

2 comentaris:

glòria ha dit...

Pels exemples que ens dones es tracta d'una poesia bellíssima. Que no decaigui i que els poetes seguiu el vostre cant.

http://alonsocatala.blogspot.com/ ha dit...

Aquest home un artista bastant complet i la seua obra bastant interessant.