(De Fragments d'un paisatge. Fotografia: Vicent Salvador)Nascut a Rafelbunyol l’any 1956 en el si d’una família de cinc germans (encara que residix a Puçol des de l’any 1980), Vicent Salvador i Llopis és una d’aquelles persones que transmeten d’una manera natural confiança, serenitat, franquesa, un individu digne al qual oferir la teua amistat.
Mitjana estatura, ample d’espatles, sense cintura, amb una bona caixa toràcica. Cara allargada, quasi equina, orelles i nas prominents, ulls blaus i grans. Dents, malgrat la seua afició pel tabac, immaculades, cabell escàs i blanc.
Amic del menjar i del beure en bona companyia. En taula més que xarrar pels descosits li agrada dialogar, i fins i tot discutir ho fa des d’actituds lliberals, tolerants i de vegades fins i tot des de l’humor i l’escepticisme.
De formació autodidacta, començà a treballar en el camp de la fotografia a finals dels anys setanta del segle passat. Durant la dècada dels vuitanta va formar part del col·lectiu d’artistes de l’Horta Nord Pinça, amb els membres del qual va realitzar diverses exposicions col·lectives, entre elles No és això, és més calfa, que va alçar un gran aldarull en la premsa conservadora del moment.
Diversos són els temes que atrauen l’esguard del fotògraf: el paisatge, la música, la literatura i el rostre i el cos humans.
Vicent Salvador, com el poeta Ramon Guillem, el mou un desig de memòria, la de capturar els diversos matisos d’un paisatge que té els dies comptats per a donar fe de la seua existència, una qüestió que lliga la seua obra, guardant les distàncies, amb la de poetes de l’Horta Nord com ara Vicent Penya, Agustí Hernàndez, etc., que veuen com un univers sencer desapareix per a convertir-se en polígons i barriades. En aquest apartat entraria el material que va conformar l’exposició Fragments d’un paisatge i el reportatge encarregat els darrers mesos del segle xx per l’Ajuntament de Puçol Les fronteres de Puçol, un treball aquest darrer en color i editat en part dins de la revista d’història i arquitectura Coses i cases i en un calendari municipal.
Aquestes dues col·leccions de fotografies, que són més extenses que no la part mostrada al públic, junt amb altres més recents, el convertixen en un notable cronista gràfic de l’Horta de finals del segle xx i primeries del xxi. Lligant el seu treball amb el que va realitzar, en blanc i negre, en els anys cinquanta i seixanta del segle passat el fotògraf Vicent Ros i que la seua filla, també fotògrafa, conserva en magnífic estat malgrat l’inexorable pas del temps.
Fragments d’un paisatge fou ideada i gestada pels tres membres del col·lectiu Tres en ratlla, format per ell, Antonio U. Requena i jo mateix.
La mostra acollia més de trenta fotos a blanc i negre en format 24 per 30 cm, així com alguns dels meus poemes que per aquells anys van aparéixer publicats en revistes com ara L’Aiguadolç o el llibre col·lectiu Tres paisatges i que a principis del segle xxi van ser recollits en part en l’antologia Les hores rehabilitades.
La mostra fou itinerant i va recórrer un nombre important de sales d’exposició al llarg de la geografia valenciana, com ara les de les cases de cultura del Puig, Puçol, Mislata, Capella Pallarés de Sagunt, la Torre Musulmana de Silla, etc.
Mitjana estatura, ample d’espatles, sense cintura, amb una bona caixa toràcica. Cara allargada, quasi equina, orelles i nas prominents, ulls blaus i grans. Dents, malgrat la seua afició pel tabac, immaculades, cabell escàs i blanc.
Amic del menjar i del beure en bona companyia. En taula més que xarrar pels descosits li agrada dialogar, i fins i tot discutir ho fa des d’actituds lliberals, tolerants i de vegades fins i tot des de l’humor i l’escepticisme.
De formació autodidacta, començà a treballar en el camp de la fotografia a finals dels anys setanta del segle passat. Durant la dècada dels vuitanta va formar part del col·lectiu d’artistes de l’Horta Nord Pinça, amb els membres del qual va realitzar diverses exposicions col·lectives, entre elles No és això, és més calfa, que va alçar un gran aldarull en la premsa conservadora del moment.
Diversos són els temes que atrauen l’esguard del fotògraf: el paisatge, la música, la literatura i el rostre i el cos humans.
Vicent Salvador, com el poeta Ramon Guillem, el mou un desig de memòria, la de capturar els diversos matisos d’un paisatge que té els dies comptats per a donar fe de la seua existència, una qüestió que lliga la seua obra, guardant les distàncies, amb la de poetes de l’Horta Nord com ara Vicent Penya, Agustí Hernàndez, etc., que veuen com un univers sencer desapareix per a convertir-se en polígons i barriades. En aquest apartat entraria el material que va conformar l’exposició Fragments d’un paisatge i el reportatge encarregat els darrers mesos del segle xx per l’Ajuntament de Puçol Les fronteres de Puçol, un treball aquest darrer en color i editat en part dins de la revista d’història i arquitectura Coses i cases i en un calendari municipal.
Aquestes dues col·leccions de fotografies, que són més extenses que no la part mostrada al públic, junt amb altres més recents, el convertixen en un notable cronista gràfic de l’Horta de finals del segle xx i primeries del xxi. Lligant el seu treball amb el que va realitzar, en blanc i negre, en els anys cinquanta i seixanta del segle passat el fotògraf Vicent Ros i que la seua filla, també fotògrafa, conserva en magnífic estat malgrat l’inexorable pas del temps.
Fragments d’un paisatge fou ideada i gestada pels tres membres del col·lectiu Tres en ratlla, format per ell, Antonio U. Requena i jo mateix.
La mostra acollia més de trenta fotos a blanc i negre en format 24 per 30 cm, així com alguns dels meus poemes que per aquells anys van aparéixer publicats en revistes com ara L’Aiguadolç o el llibre col·lectiu Tres paisatges i que a principis del segle xxi van ser recollits en part en l’antologia Les hores rehabilitades.
La mostra fou itinerant i va recórrer un nombre important de sales d’exposició al llarg de la geografia valenciana, com ara les de les cases de cultura del Puig, Puçol, Mislata, Capella Pallarés de Sagunt, la Torre Musulmana de Silla, etc.
2 comentaris:
Està bé, Manel. Seguiré els teus comentaris sempre que puga. D'aquesta manera, m'assabentaré del que es cou pels àmbits en què et mous.
Una abraçada.
amunt Vicent salvador. què queda de Pinça?
Publica un comentari a l'entrada