dissabte, 31 de gener del 2009

ELS RETROBATS I ELS PERDUTS DE JOSEP USÓ

Els retrobats i els perduts, de Josep Usó (Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2007, Brosquil Edicions, 2008) és una col·lecció de vuit narracions breus que tenen com a nexe d’unió la desfeta col·lectiva i personal que va suposar per a una gran part dels ciutadans d’aquest país la guerra civil espanyola, ciutadans que una vegada acabada la contesa es van veure obligats a l’exili o a la fugida.
Els personatges que protagonitzen les vuit històries, en alguns dels casos veuen, i per tant ofereixen al lector, la seua trajectòria des de la perspectiva que donen els anys passats. En altres la seua història és la crònica amarga d’uns fets que els portaren a la mort i a perdre’s en el pou de l’oblit. Josep Usó juga en les narracions amb els plans temporals i amb els jocs lingüístics (bastant aconseguit en la narració Sisco), així com amb altres efectes per tal d’aconseguir transmetre al lector les misèries i les pors que patiren uns personatges que van ser atropellats per la història i obligats per la por a la delació a viure en silenci, a ocultar-se en l’amagatall de la desmemòria i a no fer partícips dels anhels passats els seus hereus.
En la meua modesta opinió, aquest és el millor treball que, fins ara, ha oferit a la impremta el vila-realenc Josep Usó. Un llibre ben lligat i, encara que unes narracions destaquen sobre les altres, això no fa ni tan sols que tremole la seua estructura, demostrant d’aquesta manera la seua solidesa.
Entre les narracions que més m’han agradat estan l’esmentada Sisco, on l’autor ens parla del canvi de vida i fins i tot del canvi de personalitat a què es veu obligat un jove matrimoni fugint de la repressió franquista; Enric i Mateu, on un fill, a la mort del seu progenitor, descobrix que aquest fou un mestre d’escola republicà; i Serafí, el relat d’un soldat republicà adolescent que, obligat a passar a França, serà fet presoner i enviat a un camp d’extermini nazi, on serà assassinat, junt amb els seus companys, una nit al bell mig del pati per un escamot de presoners comuns formats per la pitjor escòria d’una societat malalta.
Els retrobats i els perduts és un llibre que des de l’àmbit de la narrativa curta se suma a la llarga llista de títols que els narradors valencians estan escrivint i editant per tal de recuperar la memòria d’un temps i d’un país.

divendres, 30 de gener del 2009

LA PANTAGRUÈLICA GUERRA DE MIQUEL MIRACLE

La pantagruèlica guerra de Miquel Miracle (Pagès Editors, 2001) és sense cap mena de dubte un dels millors llibres d’humor que he llegit en la darrera dècada. Nel·lo Navarro és el seu autor, un escriptor tan interessant com desconegut, tot i la quantitat de guardons i d’obres publicades que trobem en el seu currículum.
Apassionat per l’univers mític de la seua ciutat i de la seua comarca, a més de ser un gran especialista en la guerra civil espanyola, Navarro ens ofereix en aquesta novel·la una visió diferent del conflicte a través dels diàlegs del vell Miquel Miracle (de malnom per part de pare Tastaolletes i Fartonet per part de mare), una visió allunyada de tòpics, on els personatges toquen de peus a terra i es preocupen més de sobreviure dia a dia que de la grandiloqüència de les ideologies.
Un recull de records passats pel garbell del temps on personatges històrics es mesclen amb imaginaris i la gastronomia popular és reivindicada alhora que convertida quasibé en argument literari.
Un llibre àgil, de lectura amena, amb escenes divertides, amb passatges de sal grossa i altres d’una fina ironia que en un país normal s’haguera convertit en un supervendes i que ací ha passat desapercebut.
Nel·lo Navarro és un home que no es prodiga en els cenacles literaris, encara que siguen virtuals. Fora de la seua ciutat, la Vall d’Uixó, es pot dir que tant la seua obra com la seua pròpia existència són un dels secrets millors guardats de la nostra literatura. Una llàstima, nosaltres ens ho perdem.

dijous, 29 de gener del 2009

LA MIRADA DE NICODEMUS

(Vicent Pallarés, Pasqual Mas, Teresa Alegre i Vicent Usó a la biblioteca de Sagunt, l'any 2002)
L’any 1996 Vicent Usó publicava en l’editorial Tres i Quatre el seu tercer llibre, La mirada de Nicodemus, una obra en la qual se submergia dins del gènere històric amb una trama aparentment criminal però que li servia per a reflexionar sobre diversos aspectes de l’art, la vida i un temps a cavall entre dues èpoques històriques.
Després de l’aparició del protestantisme, que posa en crisi tot un seguit de valors com ara la tradició i la seua relació amb les escriptures, el pecat original, els sagraments, etc., l’Església catòlica es troba dividida. Per a tornar a unir els catòlics sota l’autoritat del papa i reflexionar teològicament, es convoca a Trento un concili. Però el concili es va allargant en el temps i no aporta les solucions que es necessiten, hi ha una pugna entre diverses maneres d’entendre el catolicisme i també hi ha una pugna de poders, oferint d’aquesta manera la possibilitat que les esglésies reformades es consoliden.
Mentrestant a Roma continuen les obres de la basílica de Sant Pere, la direcció de la qual cova una guerra entre diversos arquitectes i els seus seguidors que ja dura més de vint anys i que l’assassinat de Cesare Castell, director de les obres en nom de Miquel Àngel, sembla reviscolar.
Alguns membres de la cúria romana creuen que amb la cloenda del concili apareixerà una nova concepció del catolicisme més d’acord amb les escriptures que amb la tradició, amb el nou rumb que prendrà l’Església serà necessària una nova concepció de l’art que deixe enrere l’art renaixentista i torne a l’art medieval. Per aconseguir-ho tenen com a objectiu desacreditar un dels artistes més importants del renaixement, Miquel Àngel, per a la qual cosa s’aliaran amb els enemics de l’artista florentí per tal de destruir-lo. Però cometran un error, buscaran un sicari, un home obscur amb un passat marcat per la tragèdia que veurà l’oportunitat de venjar la dissort a la qual el van condemnar.
Alié a la conxorxa que es prepara a les seues esquenes, Miquel Àngel fa i refà en el seu taller un retaule de la pietat, amb un personatge, Nicodemus, el fariseu convertit, que sostenia amb els seus braços el cos inert de Jesucrist, que no és sinó el seu autoretrat. La mirada de Nicodemus és la mirada fosca del florentí, un mirada que reflecteix la impotència del seu cor incapaç de trobar la felicitat, el dolor de l’absència dels éssers estimats. Nicodemus encarna els patiments de Miquel Àngel, els seus anhel insatisfets, la seua tristesa infinita.
Vicent Usó, en La mirada de Nicodemus, ens trau a escena un a un els protagonistes i a través d’ells i de les seues vicissituds va construint la trama com una teranyina que atrapa els personatges i els condueix a un destí del qual no podran escapar.
Usó en aquesta tercera novel·la comença a insinuar allò que hem pogut veure després convertir-se en una realitat: que és un bon creador de personatges i d’atmosferes, un artesà que cuida tant la matèria primera com el disseny de les formes per tal d’oferir una bona peça per al gaudi dels lectors.

dimecres, 28 de gener del 2009

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Fotomuntatge de Josep Llopis per a la contraportada del llibre de poesia A tu, del viatger estrany, 1986)

Amb el permís de Salvat-Papasseit per a l’Ovidi Montllor artista, cantant, rapsode

DIÜRN AMB HARMÒNICA

Heus ací: jo he estat durant anys un aturat.
Vosaltres no sabeu
què és
ser un aturat de llarga durada:
però jo he vist passar els mesos
com els vagons d’un tren,
esgotar-se totes les ajudes estatals
i he cercat ple d’angúnia una eixida en un tauló,
o en l’esguard d’un oficinista a l’INEM.
Quan el carter portava una nova factura a casa
i la nevera era un espai per a les teranyines
la vergonya dels números vermells,
l’angoixa de tindre mans i no poder fer res amb elles
convertien la llum dels estels
en ulls de voltors famolencs.
Vosaltres no sabeu
què és
ser un aturat de llarga durada
i cada dia en despertar
decaure un esglaó més,
si de cas somrius et dol
i et sents culpable
i la solitud es convertix
en un laberint on es perd la raó.
Vosaltres no sabeu
què és
ser un aturat de llarga durada.
Ni sabeu que cap oració
de res no vos va a valdre,
que treballaríeu per un cèntim
buidant a poalades l’aigua de la mar.


(Publicat a l’antologia 62 poemes per l’Ovidi –Brosquil edicions, 2008–)

dimarts, 27 de gener del 2009

POESIA PER A L'OVIDI MONTLLOR

Quan se’n va un artista ens resta la seua obra, però quan l’artista és una persona d’una gran talla humana, amic dels seus amics, compromés i generós, com ho era l’alcoià Ovidi Montllor, ens deixa, però, un buit difícil d’omplir, ens deixa la memòria inalterable de la seua presència, una presència marcada per la seua veu; eixe timbre, eixa modulació tan personal, i la seua mirada rica i carregada de matisos.
Han passat catorze anys des que va decidir fer vacances, vacances infinites, i encara hi ha qui entrebanca (sovint des de l’àmbit de la política) l’homenatge que es mereix la seua obra i la seua persona. La societat civil, artistes i fins i tot cantautors com ara Miquel Gil, Pascal Comelade, Ester Formosa, Toti Soler, Cesk Freixas l’han fet seu i reinterpreten amb respecte la seua obra.
Ovidi Montllor, dalt de l’escenari, era un home polifacètic, actor, cantant, compositor i poeta que estimava els poetes, que els donava veu i música.
Ja clamava al cel que des de l’àmbit de la poesia ningú no se’n recordara del nostre rapsode, però a la fi, partint d’una iniciativa de l’associació alcoiana Amics de Joan Valls, l’homenatge en forma de llibre i després de recital de poesia ha estat possible.
El resultat final: 62 poemes per l’Ovidi (Brosquil Edicions, 2008). Seixanta-dos poetes de diferents generacions, majoritàriament valencians, però també mallorquins i catalans, units per a oferir la seua poesia a un home que tant hi va creure.
En el recull hi ha de tot, paraules sentides, el record d’una amistat, l’homenatge a l’artista admirat, però sobretot l’estima i el dolor convertits en poema.
No es tracta, per tant, de cap inventari d’amics, ni tan sols de poetes vius, ja que perquè així fóra el llibre hauria de ser tan llarg com el país que va estimar.

dilluns, 26 de gener del 2009

MICROCONTES (El carrer dels Bonsais)

(Dibuix d'Aureli Castelló)
UN PETIT DRAMA PERSONAL

Li havien abaixat tant el volum de la veu que, per més que es queixava, ningú no el sentia. Davant d’aquella situació, va decidir escriure, escriure novel·les barates. Posat en la faena, fins i tot en alguna ocasió va obtindre un guardó literari. Però immers com era en una societat saturada d’informació, els seus escrits passaven totalment desapercebuts. Decididament, estava condemnat al silenci.
Un dia va trobar una lectora i amb ella va decidir casar-se. La seua relació era un tant atípica, tot el que ell escrivia a ella li semblava bé, un fet del qual prompte va començar a cansar-se. Necessitava alguna cosa més.
A poc a poc va posar-se a construir una fantasia sexual: se la imaginava com una ferotge i impertinent crítica literària. Un dia va demanar-li a la seua muller que participara del seu somni eròtic, però ella, tan dòcil i submisa als seus desitjos, s’hi va negar. Hi ha coses que una fan no faria ni per amor.

diumenge, 25 de gener del 2009

PELL DE SALOBRE

Hi ha una generació de poetes valencians nascuda durant la dècada dels setanta que es va consolidant dins del panorama de la poesia en llengua catalana. Una generació encapçalada per Josep Porcar, Joan Elies Adell, Ramon Ramon, Alexandre Navarro, Alfons Navarret, Begonya Mezquita, Maria Josep Escrivà, Júlia Zabala i Iban L. Llop.
Una generació nascuda en ple esclat del boom Estellés, un autor que, d’una manera més o menys pregona, ha influït en l’obra de la majoria dels seus components. En el cas del borrianenc Iban L. Llop i el seu tercer llibre, Pell de salobre (Llibres de l’Escorpí, Edicions 62, Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves 1998, Barcelona, 1999), a més de la influència del de Burjassot, s’hi entreveu també la de Josep Piera o Marc Granell, entre altres.
El recull es dividix en quatre parts: Llibre de Fèlix o Els exiliats, Naufragi, Quadern Napolità i On tot s’atura. En la primera el poeta alça la veu a favor de totes les víctimes de la intolerància i les dictadures, amb imatges contundents i una fina ironia, que no l’acaba d’abandonar en tot el recull i de la qual en anteriors treballs, com ara Des d’una habitació sense llum (Editat per l’Ajuntament de Nules, 1996) o Fustes corcades (Columna, 1998), ja feia gala. D’aquest apartat destacaria per la seua força els poemes A Paul Joseph Goebbels ( On són els ferros del trens,/el tren llarguíssim/ que creuava les nits d’Europa?/ On són els forns/ on es cremaven els records dels homes?/ On són els ulls d’aquell xiquet/ que mirava espantat una càmera/ mentre un oficia de la Gestapo/ l’arrossegava per terra?)i Auschwitz (Recorde la neu i el fang/ una sabata./ Un home. Un quaranta-dos./ Cruixia el sol, recorde/ com buscava entre el fang i la neu/ una sabata./ Segurament hi ha dona i fills/ que encara l’esperen,/ segurament, un home estimat.)
En Naufragis tota la imagineria al voltant de la mar, tan present en la nostra tradició poètica, és utilitzada per Llop per a parlar-nos de l’amor i el desamor, del desig i el rebuig (Em vaig ancorar a tu/ com qui s’ancora en un port/ llunyà, com aquell/ que amb pas incert/ recorre els carrers/ d’un país estrany i meravellós.). Per la seua banda, en Quadern Napolità és on més pregona es veu la influència dels autors abans esmentats, amb construccions properes a les d’Estellés de L’Hotel París, sense per això menysprear la tasca de Llop que en aquest apartat trobe més madur (Uns diners que passen de mà en mà,/ dotzenes de cambres com aquesta,/ la llum castrada darrere la finestra./ No rei, ací no es besa.). I, finalment, On tot s’atura, versos breus on Llop reflexiona sobre el fet poètic i el subjecte del poema, també sobre la impotència civil, que enllaçaria amb el primer apartat, i, com no, el desig, un desig carnal i intens que lliga amb la segona part per a tancar amb un vers que ens du al títol del llibre Pell de salobre: Fer del teu cos una trampa/ i romandre tota la nit/ com si fos l’inici/ d’un llarg exili./ Fer dels teus ulls el silenci/ i de la pell, el record/ de la mar a l’alba.

dissabte, 24 de gener del 2009

SOBRE L'OBERTURA D'UNA NOVEL·LA

Al llarg dels anys els estudiosos de la literatura han parlat i debatut sobre la importància de la primera paraula, frase o paràgraf d’una novel·la. Supose perquè l’obertura és la primera presa de contacte que tindrà el lector amb l’univers narratiu que proposa l’autor. Jo sóc de l’opinió que en qualsevol obra literària és important cadascuna de les seues parts i totes com a conjunt. Ara, seguint-li el joc a aquesta gent, jugar és un plaer al qual sempre hem d’estar disposats, jo diria que un bon inici en una novel·la, com en la mateixa vida, és d’agrair i aconseguir escriure’n un que a més el lector faça seu deu ser un plaer gratificant per a qualsevol escriptor.
Qui no recorda la primera frase d’El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes: «En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordar-me, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor». O el de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez: «Platero es pequeño, peludo, suave: tan blando por fuera, que se diría todo de algodón...», o el de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez: «Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía...».
Algú recorda el del Tirant lo Blanch? El fet que no en tinguem memòria és per una altra qüestió, més relacionada amb les polítiques educatives que no per la qualitat del llibre.
Aquells tres exemples, als quals afegiria el del llibre L’home sol, de Bernardo Atxaga: «L’home a qui tothom deia Carlos sabia que aquell mar glaçat no era més que la imatge d’un somni, i sabia també –perquè li ho recordava una de les veus de la seua consciència– que havia de sortir-ne...», vénen a demostrar, en línies generals, allò de qui bé comença bé acaba.
Quan em pose a escriure una novel·la tinc una cura especial en l’inici. Les primeres frases de la meua primera novel·la, La maledicció del silenci, em van donar faena i les he retocades en cada nova edició, en la darrera és quan he quedat més satisfet: «Tornar a Pouet i a cada pas retrobar imatges i figures d’un espai estimat: els carrers empedrats, rectes i estrets, les façanes emblanquinades amb calç, el ponent negant la vila, el llevant portant la pluja...». Vaig intentar, alhora que encetava el llarg relat, presentar al lector l’espai, l’escenari on tenia previst que transcorreguera bona part de l’obra. En Escola d’estiu la intenció era una altra, obrir la circumferència d’una narració que acaba quan comença o comença quan acaba: «Agafar uns fulls de paper en blanc i amb un bolígraf intentar cercar el perquè, el com i quan es va iniciar aquest cataclisme que em té trasbalsada potser que no siga el camí adient per a enfrontar-me a la nova situació que s’ha creat, però d’alguna manera ho hauré de fer. Almenys l’exercici em servirà per aclarir i posar en ordre els meus sentiments. Tinc el cap amb els mobles fora de lloc, els diferents papers de l’auca envaint la meua vida i ballant al ritme del desgavell. Immersa en aquest desori, em debat entre fugir cap a l’oblit o arraulir-me en un racó de la memòria assaborint com un malalt embogit els espectres dels dies passats».
Pel que fa a En el mar de les Antilles, vaig aprofitar l’avinentesa per a retre un petit homenatge a un narrador basc que a mi m’agrada molt, Bernardo Atxaga: «El soldat al qual tot el món anomenava Amigó sabia que la nit mai no era fosca del tot i que la distància no era sinònim d’oblit, encara que els cantants de l’illa lligaren significats». I en la inèdita Breus encontres l’objectiu era donar-li un toc de romanticisme a un relat ple de gimnàstica sexual: «Sí, estimat Václav, sóc jo, la teua petita bruixa bruna del sud. Et preguntaràs per què torne de nou a aparéixer en la teua vida, com m’atrevisc a adreçar-te la paraula, encara que només siga d’una manera freda i distant com és un correu electrònic. Deus pensar que tinc la cara dura, que no tinc cap dret a incordiar-te després de quasi dos anys sense donar notícies de la meua existència, que et mereixies una explicació que ara potser no t’interesse ni vulgues escoltar».
Ara no sé si he estat capaç de complir amb el refrany de qui bé comença bé acaba, això són altres qui han de dir-ho.
Com a lector de novel·la valenciana actual, hi ha dos llibres que per a mi tenen uns inicis memorables. El primer és Societat Limitada, de Ferran Torrent: «A diferència de la burgesia catalana, delerosa de seure en una llotja del Liceu, els empresaris valencians han tingut i tenen en la cacera el símbol de la distinció social. L’empresari valencià, també, ha preferit sempre les putes a la tradicional querida...». L’altre és L’herència del vent del sud, de Vicent Usó:
«–Han ferit de mort Manolete –brama Pasqual el Negre amb el rostre congestionat–. M’acaben de dir que ho han anunciat a la ràdio de la Civila. Venia pregonant-ho Maria Dolors...
»Pau Miralles se l’escolta recelós i atavella els llavis en un gest de malfiança. Tot just ara que lliga bon joc li vénen a interferir la partida.
El retrat que fa en una paràgraf el de Sedaví d’una classe social és a banda d’encertat magnífic, mentre que l’atmosfera que en deu línies crea el de Vila-real és impressionant. Amb destresa Usó aconsegueix situar-nos en el temps i en el lloc on transcorrerà el relat i ens dóna de propina el retrat psicològic de dos personatges.

divendres, 23 de gener del 2009

LA TAVERNA DE VICENT USÓ


Si hi ha alguna cosa que em seduïx, aquesta és un bon relat. Trobar algú que sàpiga narrar-ne amb les dosis suficients de versemblança i tensió, sense abusar de l’histrionisme, no és fàcil. Així i tot, em considere un home de sort en aquest sentit i al llarg de la meua vida he aconseguit gaudir de les bones arts dels contacontes no professionals.
Quan m’acoste a un llibre de narrativa ho faig amb l’esperança d’assistir al naixement, desenvolupament i final d’una història que em captive. No sempre passa. De vegades un bon narrador d’històries, quan es posa a escriure, es convertix en un animal maldestre que va ensopegant amb la llengua com si es tractara d’un vestit que li vinguera ample i llarg. Per això, quan em trobe en les mans amb un bon llibre de narrativa, escrit per un narrador brillant, intel·ligent i amb ofici, sent dins de mi una cosa propera a la felicitat. En posar-me a llegir aquesta setmana La taverna del Cau de la Lluna (Tàndem Edicions, 2001), amb la qual Vicent Usó va obtindre el II Premi Ulisses de Narrativa, he tornat a sentir el magnetisme de la seducció que em provoca una bona història.
La taverna del Cau de la Lluna és una obra que en un començament ens porta a la confusió, ja que com a lectors ens pensem que ens trobem davant d’un llibre de relats, i no, a mesura que avancem en la seua lectura ens adonem que hem encetat una novel·la fragmentada, coral. Algú narra uns fets, unes vivències, un secret a algú altre i el lector té el privilegi d’assistir-hi sense ni tan sols ser pressentit. La veu narrativa canvia de relat a relat, convertint la novel·la en una mena de cursa de relleus. La prosa, correcta (ja hem dit que Vicent Usó és un home que domina l’ofici, és més, m’atrevisc a afirmar que de títol a títol puja un grau més en el coneixement de les arts del seu ofici de narrador), ratlla en l’oralitat, o almenys crea un llenguatge oral creïble. La novel·la se situa en un poble de l’interior, envoltat de cingles, barrancs, una petita llacuna i un bosc de sureres. Un paisatge idíl·lic, tranquil i plàcid, però sota aquesta imatge de postal hi ha una guerra latent entre les dues famílies més importants del poble en la qual cadascuna intenta protegir els interessos propis.
La taverna del Cau de la Lluna s’obri i es tanca amb el relat de dos germans fills d’una família pobra i desestructurada, Salvador i Fran Sorribes. L’un, ingenu, i l’altre espavilat. I no són debades aquesta obertura i aquesta cloenda, ja que el primer posarà sobre el tapet un seguit de qüestions que altres veus aniran ampliant i entrellaçant fins que el segon, en el darrer relat, ho lligue tot i en done raons.
Una vegada més, Vicent Usó torna a reflexionar sobre les misèries de l’ésser humà i la violència que és capaç d’engendrar.

dijous, 22 de gener del 2009

QUADERN DE RAFALELL (antologia)


(Dibuix de Vicent Penya)



MIGDIA D’ESTIU A LA MARJAL DEL MORO

El sol vertical, el cel ras i transparent,
la marjal encrostitzada,
les sèquies amb un didal d’aigua.
No se sent ni el cant persistent del grill
ni el raucar monòton de les granotes,
només una remor llunyana d’ones.
El paisatge sembla desert,
però milers d’ulls ens guaiten
mentre travessem els senderols ocults
entre matolls de corriola, joncs i senill.
Nus com indígenes d’un impossible Amazones mediterrani,
ens imaginem exploradors
en un brosquil immens, ubèrrim,
que no és més que una illa al bell mig de l’asfalt,
un parc natural de joguina
a l’espera del seu depredador de ciment.
De colp i volta alça el vol poruc un collverd
amb un batec feixuc d’ales.
Una por antiga, primària, es dibuixa en la mirada.

(publicat al llibre col·lectiu Jocs Florals a Cavanilles. Universitat de València, 2005)

dimecres, 21 de gener del 2009

EL MÓN VIST PER UN INFANT


Algun dia caldrà que algú en aquest país escriga amb rigor i coneixement uns quants papers sobre eixa nova geografia que està sorgint en les lletres valencianes. Vull dir eixos espais inventats pels nostres lletraferits: Sicania, de Manel Joan i Arinyó; Arafla, d’Alfons Navarret; Benborser de Salvador Company, i també el meu Pouet o l’Areus de Vicent Pallarés. En L’àngel covard (Premi Enric Valor de Novel·la, Bromera Edicions, Alzira, 2004) la Barcelona dels anys cinquanta és l’escenari sobre el qual se situen els personatges de Pallarés, encara que Areus hi és ben present en ser el lloc d’origen de bona part dels protagonistes i on acabaran retornant.
Trobe que en L’àngel covard hi ha més biografia de l’autor que en qualsevol de les altres novel·les que ha publicat. Vicent Pallarés ha agafat un període concret de la seua vida, a partir del qual desenvolupa tota la ficció. Ell ha estat fill de l’emigració valenciana de la postguerra a la ciutat comtal, on es van establir els seus pares amb el somni de tornar un dia a la seua terra.
La novel·la està narrada en primera persona per un xiquet de set anys intel·ligent i introvertit. Hi apareixen dos mons. Per una banda, el dels adults, uns adults preocupats per la necessitat de sobreviure i prosperar, marcats per la guerra civil i per un desig de llibertat negada per la dictadura franquista. I el món dels infants amb els seus jocs, les seues bregues, les seues pors i la difícil relació amb uns pares incapaços d’educar els fills per a la llibertat, ja que la seua educació es basa en la consigna de «fes allò que et diga i no allò que faig».
A partir de la segona meitat de la novel·la apareix en escena Llúcia i amb ella el despertar sexual del petit protagonista. La relació amb aquesta nena causarà la crisi i el desenllaç de la novel·la.
Des de l’aparició de la novel·la L’heretgia amagada Vicent Pallarés se’ns ha mostrat com un dels nous narradors valencians amb més força i versatilitat, capaç de guanyar-nos per ko amb bons reculls de contes com per punts amb novel·les com aquesta. Entre altres guardons, ha obtingut el Premi Ciutat de Vila-real, el Premi Ciutat de València i el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida. I ha publicat diversos reculls de contes i una peça de teatre per al públic infantil.

dimarts, 20 de gener del 2009

QUÈ MIREN ELS ULLS DE PENÈLOPE?

Jordi Monteagudo, amb l’aval d’haver obtingut l’edició vint-i-una del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March, es presentà l’any 2002 al públic lector amb un llibre de poesia que gira al voltant del mite de Penèlope. La factura dels poemes que componen aquesta col·lecció està dissenyada pensant en el fet teatral, concretament en el monòleg, són versos en la seua majoria que demanen ser declamats en veu alta. La veu del poeta s’adreça a un tu d’una manera clara, directa i amb una gran força lírica. S’alça des del centre de la pàgina com si fóra el centre d’un escenari i, sota l’atenta mirada de Penèlope a la platea, denuncia, acusa, avisa, acull, es confessa, ens parla dels temes de sempre, però amb el seu propi timbre, el seu propi to.
Els ulls de Penèlope (Editorial 3i4) es dividix en tres parts: «El món sobre els muscles», «Secret espant» i «Penèlope torna a Ítaca». La primera està formada per cinc versos, és per tant la més breu i la que d’alguna manera posa en perill l’equilibri del llibre, ja que la segona i la tercera part tenen dènou i díhuit composicions cadascuna.
En «El món sobre els muscles» Monteagudo oferix acolliment a tots els desencantats, desgraciats i miserables del món com un nou messies que creu tindre el guariment de tota desgràcia aliena. Ho fa mitjançant cinc poemes, en forma de clam religiós, escrits d’una manera tan clara que el lector quasi oblida que darrere d’eixa claror està la trampa del doble sentit, la crítica dura a l’egocentrisme i la vanitat exacerbada.
«Secret espant» té el ressò de la poètica de Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu, dos poetes que de tant de témer i de fer-nos partícips del dolor que els produïa el pensament de la mort arribaren a parlar d’ella com si d’algú del veïnat es tractara. La mort guaita Monteagudo, l’observa i espera el moment de jaure amb ell i, després d’un coit infinit, endur-se’l (encara que Pessoa ens va avisar que el poeta és un fingidor, hi ha entre línies un polsim de sinceritat que ens fa pensar que la presència de la mort en la vida de Monteagudo fou més tangible en una època del que és normal, una malaltia?), és una mort personal, fidel, dolorosament fidel que ens atemorix.
«Penèlope torna a Ítaca» s’inicia i acaba de la mateixa manera, talment un cercle que s’obri i es tanca en el mateix punt: la mirada de la protagonista. Però Penèlope ja no és aquella que espera la tornada d’Ulisses fent i desfent el tapís, és una dona més vella, més sàvia, més desencantada, sap que la vida és un engany, tot és mentida menys la mort. Des de la saviesa que li ha donat el pas del temps, des d’eixe desencant que li ha provocat el fet de ser el centre d’un univers, Ítaca, rememora tots els esdeveniments del passat. Els ulls de Penèlope s’endinsa en els racons de la memòria i el seu esguard albira el desig d’alliberar-se de la mentida que li oferix el present. Els seus ulls són els de sempre, només l’esguard li ha canviat.

dilluns, 19 de gener del 2009

ENTREVISTA

MICROCONTES (El carrer dels Bonsais)

GELOSIA

Helena, la dona de Ferran, havia demanat el divorci. Deia que ja no podia més. Cap veí del carrer no s’ho explicava, Ferran era un xic molt treballador, honrat, sense vicis coneguts, i a més mai no se l’havia vist, ni sentit, renyir i ni tan sols discutir amb la seua esposa. Si no és que... era insaciable en el llit i potser la duia acovardida. La veritat és que si et fixaves últimament en ella, la veies prou desmillorada, havia perdut uns quants quilos i tenia unes ulleres molt pronunciades.
Una nit després de sopar, quan eren els de confiança al bar de la Cantonada, Joan Casanova, que aleshores s’entenia amb una germana d’un amic del nòvio de l’amiga íntima de la dona de Ferran, ens va contar quina era la causa real de la petició de divorci.
–La xica, pel que es veu, es troba esgotada. Però no és per això que tots penseu. Per més hores que passe en el llit, s’alça més cansada que quan s’havia gitat. Al principi no sabia per què. Després va pensar que si devia ser pels somnis tan intensos que tenia des que s’havia casat, però res no li aportava una solució concloent. Després va començar a sospitar que a les nits, per una estranya raó, feia una altra vida en un altre lloc. Si feia un esforç, podia fins i tot recordar-ne escenes.
–On? –li vam preguntar.
–Al principi no ho tenia massa clar, però més endavant ho va poder confirmar. Vivia en els somnis del seu marit. Això no li importava en un primer moment, ja que eren somnis dolços amb un final feliç. A més, ell semblava estimar-la tant o més que en la realitat. Però un dia en què van eixir de càmping amb una parella amiga va tindre la sorpresa que en el somni del seu marit l’altra dona tenia un protagonisme més important que el seu. A més, hi havia escenes un tant compromeses que no estava disposada a passar per alt. Al cap i a la fi, ella era la seua dona i aquella altra només una...
La veritat és que em va semblar una història una mica estranya. Vaig pensar en la possibilitat que s’haguera modificat d’un personatge a un altre fins a esdevindre tal com ens la va contar Joan Casanova. Ara, tothom la va donar com a certa, perquè era de domini públic que Helena era una dona molt gelosa.
(Dibuix de Vicent Ferrer Soriano, Puçol 1900-1973)

diumenge, 18 de gener del 2009

BRI DE VOLS

Un bri, segons el diccionari, és cadascuna de les tiges primeres que arranquen de l’arrel de les plantes. També és una fibra de la carn, de fusta, d’herba..., un trosset solt d’un filament o un cos petit de forma semblant que de vegades passa desapercebut, o es penja de la boca i s’assaborix compartint amb ell el temps i la solitud, de vegades és molest si es posa allà on n ha de fer-ho. Tal com és la poesia, un bri de mots encadenats, un bri d’un pensament deixat volar per a recollir allò que ens provoca l’ànsia d’agafar l’alfabet i teixir fileres més o menys curtes de cuquets de tinta.
Maria Carme Arnau, atrapada i empesa per aquesta ànsia, recrea en Bri de vols (Germania serveis gràfics) un seguit de paisatges en els quals sovint la mar o la pluja són protagonistes, i s’amara d’ells provocant el follet de la memòria perquè aquest escampe la flassada del desig. Un desig en ocasions clarament sensual i de vegades eròtic. En altres és un desig de calma, de pau interior –representada pel vol de la gavina–, maridada amb la bellesa. Un desig, també, de llibertat individual però compartida amb l’ésser estimat. Uns desitjos d’allò més universals.
La veu poètica de Maria Carme Arnau denota una gran dedicació, una gran passió que deixa entreveure una persona enamorada de la vida, de l’amor, de la poesia.
Bri de vols fou el primer llibre de Maria Carme Arnau, després n’han vingut altres, amb ell es va incorporar a l’espectre poètic valencià amb una veu pròpia i singular. Maria Carme és una dona persistent, constant, tenaç, una dona que va saber esperar, i en aquest temps d’espera, que no de claudicacions, s’ha assajat aprenent que la poesia és un art, una disciplina que pot admetre improvisacions, però que és fruit sobretot de la reflexió i el treball.

dissabte, 17 de gener del 2009

POUET

Buscava un espai, un lloc, un paisatge on situar els meus relats i vaig ensopegar amb Pouet.
Pouet no és un espai inventat, tampoc no és un espai real, ni tan sols, com García Márquez diu del seu Macondo, un estat d’ànim.
Volia un topònim que sonara a valencià i que no coincidira amb un nucli urbà en concret. Una cosa com el Calabuch de García Berlanga, i em va donar per buscar l’origen etimològic del nom del meu poble, Puçol, Puteolum en llatí, que ve a significar pouet.
Hi hagut algun crític que ha insinuat que Pouet és el meu Puçol particular, s’equivoca.
Pouet és el reflex de Puçol en l’espill, Puçol entés com l’espai que va formar i nodrir el meu univers imaginari.
Quan escric em situe davant de l’espill, tinc els peus sobre les llambordes d’un carrer de Puçol, al meu darrere se situa l’entramat urbà passat i present, les figures que el transitaren i el transiten. M’acoste al vidre pausadament i amb decisió el travesse, i encara que l’espai parega el mateix, ja no ho és, sóc a Pouet i tota escena naix de i en mi.
Podria dir-se que sóc el cronista de Pouet. Però que ningú no s’equivoque. La crònica, tot i que l’arrel estiga a aquesta banda de l’espill, la invente jo. Que quede clar: no sóc cap periodista ni faig inventaris del passat ni del present, sóc un fabricant d’enganys, un jugador amb les cartes de l’idioma disposat de nou a fer trampa i a robar-los amb belles mentides el temps als incauts amants de la literatura.

divendres, 16 de gener del 2009

ELS INCONVENIENTS DE LA FELICITAT

El 15 de juliol de l’any 2006, dins de la campanya Llegir en valencià que a través de part de la premsa valenciana posaren en marxa institucions com ara la Fundació Bromera per a la Promoció de la Lectura i el diari Levante-EMV, va aparéixer el llibre Els inconvenients de la felicitat, de Vicent Usó.
Es tractava d’una narració on el de Vila-real, des del present, ens va contant la vida d’una parella que han arribat junts fins a la senectut. El focus narratiu està posat sobre Batiste, el marit protagonista, seguint-li els passos pel pis on viu mentre mastega amb parsimònia, sense acritud, els records. Una darrera l’altra, anirem descobrint les trampes i les conxorxes que el destí li ha parat a un home enamorat, un home que l’única ambició que ha tingut en la vida ha sigut la de ser el marit de Mercè i estar amb ella fins el final, siga quin siga el preu que haja de pagar. Acomplir aquest objectiu és per a ell la felicitat. L’ésser humà de vegades es conforma amb molt poca cosa.
La trama està ben construïda, però encara està millor retratat l’escenari que l’envolta, així com els personatges que apareixen i que acaben sent imprescindibles perquè estiga tot ben lligat. En tot el relat no hi ha res de sobra ni reiteratiu, l’economia del text és brillant, no balafia ni un mot i tot està al servei de la narració.
Vicent Usó demostra una vegada més que coneix el seu ofici de narrador, que és un bon creador de personatges i d’atmosferes i que és capaç de sorprendre el lector, atrapar-lo i convéncer-lo.

dijous, 15 de gener del 2009

QUADERN DE RAFALELL (antologia)

13

Macerava els somnis
amb sal i pebre
embotint-los en els seus propis budells.
Després amb cura sacramental
els penjava de les bigues del rebost
esperant el dia adient
per tal de celebrar-los.
Hui sopàrem els meus delers. Demà Déu proveirà.
El que vinga darrere que arree.

I una set pregona,
que li clivellava les parets de la calavera,
li pregava líquids de foc
per a poder passejar pel seu paradís imaginari.

Es va morir sense adonar-se’n.
Els seus somnis s’han assecat
plens de pols i de teranyines
esperant, esperant, esperant.

(Del llibre, en part inèdit, Hores Baixes, 1997)

dimecres, 14 de gener del 2009

L'ARBRE DE CHRISTELLE ENGUIX

La força de l’enamorament ens atrapa, i quan ho fa ens transforma, ens fa més generosos, més oberts, més alegres, més xerraires, més intensos i fins i tot m’atreviria a dir que més bells, encara que no més savis; la saviesa s’aprén amb la caiguda, amb el dolor, la primera lliçó de la saviesa és: «L’altíssima rendibilitat / que té un silenci». Quan la intensitat de l’enamorament minva, què ens resta? Ens queden l’amor i l’amistat, si és que els sabem conrear, ja que tots dos són com un jardí del qual cada dia cal tindre cura. O potser només ens resta el miratge d’un engany que estàvem disposats a creure’ns. Si és així, doncs només ens queda obrir la porta al comiat, el seu ritual és sempre un encontre amb el dolor que ens portarà a un temps d’incerteses, d’un enyor malaltís («S’estén el mar de boira sobre les fosques / fondalades de l’enyor. Interminables plouen / les ombres dels arbres sobre el buit dels dies), de convocar en l’absència el record. Només l’oblit permetrà que torne la bonança als nostres dies. Quan ho aconseguim vindrà un temps de desglaç que ens anunciarà una nova primavera, la possibilitat de nous amors. Així ho entén Christelle Enguix, la valenciana que va nàixer a París, en L’arbre roig.
L’arbre roig (XXVI Premi de Poesia Ciutat de Benicarló, Brosquil Edicions, 2007) és un llibre amb una poesia plena de llum, malgrat que ens parla d’una ruptura sentimental. Els trenta-set poemes que el conformen són instantànies emmarcades en magnífics retalls del paisatge mediterrani. El paisatge al llarg del dia i de les estacions. La mar, la pluja, els núvols, la boira, el gel (escàs) estan presents en cada vers, es pot sentir la musicalitat que genera el seu moviment, per això costa un poc entendre el títol del llibre, que potser hauria de fer més referència a l’aigua o a la Mediterrània, o directament al dolor de l’adéu.
La bellesa de la poesia de Christelle rau en la claredat i la senzillesa de les imatges poètiques, en la sensualitat i l’esperança que transmet al lector.

dimarts, 13 de gener del 2009

LA FINA LÍNIA ENTRE LA VERITAT I LA MENTIDA

(Taula redona a la biblioteca de Sagunt el 18-abril-2002, d'esquerra a dreta Vicent Pallarés, Pasqual Mas, Teresa Alegre i Vicent Usó)
Quan no es té una veritat que explique com es van desenvolupar els fets del passat i de quina manera han anat allargant els tentacles que han acabat tenallant el present i destruint el futur, són les suposicions, les mitges veritats i la mentida mil vegades repetida les que prenen el seu lloc. Aleshores apareixen en escena tantes veritats com individus implicats, recolzant-se les unes en les altres com els cudols d’un mur de pedra seca o revelant la seua falsedat com un sensor.
En la novel·la Maig era un mes sense pluja (Pagès editors, 2000) Vicent Usó, amb la destresa d’una aranya, teixix una tela, una xarxa amb la qual pretén atrapar la veritat d’uns fets que van marcar la vida d’un seguit de personatges que giren al voltant de Màrius, un jove addicte a les drogues marcat des d’abans de nàixer per un destí que el portarà a l’autodestrucció. Per a bastir l’entramat Usó es val de la veu narrativa d’una advocada que torna al seu poble, la Vila, després d’uns anys passats a Barcelona, un parell de relacions fallides i la notícia de la seua infertilitat. En arribar al poble es posa de nou en contacte amb la primera persona que va defendre en un juí, Màrius, el seu cas és per a ella com una assignatura pendent que ha d’aprovar. Màrius també desperta en ella l’instint maternal de protecció.
L’advocada anirà narrant-nos la novel·la en dos plans diferents, el passat on per una banda es mostra com a depositària dels testimonis de bona part dels implicats ja morts, així com la destinatària de la versió escrita d’un dels personatges, i el present en el qual exercirà de cronista d’un soterrar.
La novel·la és la història d’una família de perdedors marcats per la dissort i la desgràcia des del temps del colp militar i la guerra civil; una complexa galeria de personatges presoners de les seues misèries. L’atmosfera és depriment, subterrània, suburbana i dramàtica. Com a banda sonora que complementa el relat sentim (o creiem sentir) The river, un disc on el Boss ens parla de somnis trencats.
El text, al qual no li falta algun homenatge ocult a Vicent Andrés Estellés i un més evident a William Shakespeare, està ple de paranys disposats estratègicament per a mantindre l’atenció del lector i obligar-lo a arribar fins a la darrera pàgina on, quan ja ens resignàvem a no obtindre-la, ens mostrarà la resposta. Perquè el lector almenys ha d’obtindre al final una resolució versemblant a la qual puga agafar-se i somniar.

dilluns, 12 de gener del 2009

RAILS ESCAPÇATS

Des del primer recorregut en ferrocarril, el 1804 a Gal·les, que un gran nombre d’escriptors de tot arreu s’han sentit atrets per aquest mitjà de transport, bé com a metàfora, bé com a símil de la vida.
Cada estació és com una salutació i també com un acomiadament. Els rails que dividixen el paisatge com una línia paral·lela cap a l’horitzó són com un camí d’anada cap al futur, però també són el camí d’una possible tornada al passat, asseguts confortablement en el vagó de la memòria.
La vida és un drama del qual no som conscients en la seua justa mesura. Pugem dalt del tren i pensem que els companys de viatge aniran sempre amb nosaltres, i ens esglaiem en sentir que el tren s’atura en una estació i que en baixa algun ésser al qual estimem i es queda en una via morta, en una via de rails escapçats a la qual amb el nostre tren ens és impossible d’arribar. Només el record ens queda mentre anem deixant una estació darrere d’una altra.
El poema pot ser l’espai en blanc, el vagó inèdit, al qual podem pujar per a teixir amb els fils de la memòria el paisatge, el temps i els personatges perduts per a sempre. El poema pot ser l’estació on ens retrobem de nou amb nosaltres mateixos, on ens donem una nova oportunitat per a dir-nos tot allò que no ens vam dir i tornar a reviure allò no viscut i desitjat.
La barcelonina Sílvia Tarragó ha fet, en Rails escapçats, de la poesia la seua eina per a crear un espai per a la memòria: «De nit reprenc / alfabets que m’escriuen / els dies que s’han fet fins ara». Els seus versos, com un tren, viatgen de tornada a la infantesa: les vivències d’un estiu concret, el naixement d’una amistat i les aventures compartides: «L’amic dels primers anys / i les passejades al circ de la infantesa…». Un amic, com un amor d’estiu, que hem descobert en el curt parèntesi de les vacances i que, en tornar a casa, covem l’esperança de tornar a veure, tot conreant la petita parcel·la que ens deixa la llunyania perquè quan es produïsca el retrobament el temps no haja fet malbé allò que ens unia.
Però també el tren ens du a un present de penombres provocat per la definitiva absència de l’amic: «Sabíem que ja no hi eres / i encara et sostenia la imatge / del nostre enyor…» que impossibilita per sempre la trobada.
El llibre és molt més que un homenatge a un amic. A través dels versos descobrim un paisatge: «el pati obert a les cireres / i les passejades entre les vinyes, / on l’olivera surava entre el raïm…», un paisatge de secà mediterrani. Rememorem temps d’infantesa: «somiant amb Tarzan, / agafar les bicicletes / i pujar els carrers / amb la calitja enganxada a les rodes…». I és sobretot un cant a la vida, a l’alegria de viure, una reflexió sobre el poder d’invocació de la memòria i el perill que els seus espectres ens arrosseguen per viaranys indesitjables.
Així i tot, a pesar de l’alegria que transpiren alguns versos de la primera de les tres parts en què es dividix el llibre, en altres es beslluma una certa tristesa i un cert pessimisme que vol ser realista. Perquè la mort dels altres, a més de ser un reflex del nostre propi final, també és, però, una peça més per a bastir la terrible cambra de les soledats.

diumenge, 11 de gener del 2009

PARLARÉ

El veterà escriptor de Castelló Joan Andrés Sorribes, en cloure la trilogia que va iniciar l’any 1998 amb la novel·la La forja de Lessera i a la qual van seguir Noverint Universi (1999) i La creu de Cabrera (2002), amb la publicació de Parlaràs de mi (2007) abandona la novel·la històrica per adoptar un nou registre que ell qualifica com a crítica a una societat que no el satisfà i que jo, personalment, definiria com a gènere negre dins de la millor tradició nord-americana. Entremig ha publicat el recull de contes L’altra mirada en Brosquil Edicions (2006), vuit històries on darrere dels fets més quotidians s’oculten aspectes inesperats que obliguen a mirar-s’ho tot de nou amb uns ulls diferents.
Joan Andrés Sorribes, en Parlaràs de mi (Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2006, editada també per Brosquil Edicions), proposa al lector el muntatge d’un gran puzle, cada peça li vindrà donada per la mirada d’un personatge diferent, ja que la realitat és sempre plural. A mesura que el lector va unint les peces anirà descobrint una societat provinciana on la classe dominant no té escrúpols ètics o morals per tal de convertir tot allò que toca en un negoci lucratiu, una classe corrupta que de valors només coneix el dels diners i el poder que es pot comprar amb ells; així com s’interrelacionen individus de diferents extraccions socials i com sobreviuen entre nosaltres els diferents grups humans provinents de l’emigració.
Al mateix temps entrarem en la trama del relat d’uns fets que acabaran amb l’assassinat d’un del protagonistes.
Parlaràs de mi és una novel·la coral la força de la qual està per una banda en la veu dels personatges i després en la història personal que cadascú arrossega, una història que de vegades ens narren i que en altres s’insinua darrere del seu silenci.
És un llibre ambiciós i valent, ja que la societat que retrata li és molt pròxima a l’autor i bona part dels elements són recognoscibles per a qualsevol ciutadà mínimament informat.
Joan Andrés Sorribes era conscient a l’hora d’escriure aquesta novel·la que li calia posar tota la carn en la graella per a poder-se llevar de damunt l’etiqueta d’autor de novel·la històrica, i vist el resultat ho ha aconseguit.

dissabte, 10 de gener del 2009

TURISTA PER CONVENI

A l’assalariat el conveni laboral li assegura un mes de vacances que sol coincidir amb els dies més tòrrids de l’any. Durant els restants mesos treballa en un despatx, en una aula, o en un taller perquè el seu vertader ofici i del qual sovint té la temptació de desertar («Podries deixar que el vent torne / a endur-se la veu de les paraules / i, de vell, recordar que vas ser poeta / fent recapte ronyós d’albirs renunciats») no dóna per a posar un plat en taula i menys per a pagar una hipoteca, per això es veu obligat a mal vendre el seu temps i a balafiar la seua sensibilitat i talent. Però ha arribat el mes de vacances i es trau l’uniforme de treball i a sota apareix la delicada, malaltissa figura del poeta. Així doncs, lloga un apartament («Hem llogat un balcó assolellat / on fem cua per a contemplar la llunyania / de la mar...») i cada dia, com un pintor, baixa amb els seus estris a la recerca del paisatge que el copse, que li inspire o li provoque un vers. Però el poeta no és un aquarel·lista que busca tòpics endolcits per a un cromo que penjarà en la paret del menjador de casa. Encara que la seua imatge és la d’un turista desvagat, la seua ploma està afilada i el seu esguard està disposat a travessar la superfície de la realitat aparent per a mostrar-nos l’altra cara de l’estiu, eixe parèntesi obert per a l’oci que el poder polític o econòmic aprofita per a guardar els cadàvers davall la catifa. El poeta, turista per conveni, esbossarà la seua visió del paisatge («Aquesta cala ha patit una invasió d’estilistes / que han posat pels núvols els preus de les peanyes»), una galeria de personatges (magnífic eixe Paisatge marítim), s’atrevirà amb la caricatura (Benicàssim i Cucs), també amb l’apunt tendre d’una cançó infantil («Dos xiquets, a la vora, / alcen castells d’arena. / A poalets buiden la mar / i els peixos moren de pena»), a redactar la denúncia i l’acusació (Flors per a Bush, Terra sinistra), a ironitzar i satiritzar la societat de la informació manipulada, del camuflatge de la fal·làcia que ens fa veure fantasmes allà on no n’hi ha (Por sota sospita) i bones intencions allà on només hi ha interessos ocults; també per a l’homenatge (Veu insondable)...
L’estiueig ja no és aquell on els horitzons eren oberts i darrere de cada tossal encara ens restaven continents per a descobrir, sinó que s’ha convertit en un temps d’horitzons verticals en el qual tenim dret a llogar «una llesca de platja a mida de dos crancs», així és que o ens deixem arrossegar com tot el món i creure que a l’estiu no passa res o, com fa Josep Porcar, el nostre poeta, l’assalariat amb un mes de vacances segons conveni, mirar-s’ho tot amb un esguard oblic i crític.
Els estius ha estat durant uns anys un llibre maleït. Josep Porcar ha cregut en ell i ha lluitat per a fer-lo arribar al lector (saltant per damunt dels filtres injustos que obliguen els poetes a competir com si foren corredors de borsa a la recerca d’un negoci que els deixe una bona comissió), primer ho féu en format digital a través de la xarxa i després mitjançant l’edició en paper en Brosquil Edicions. La seua actitud ha estat valenta i generosa, com és el llibre on Josep sense pèls en la llengua s’ha jugat el bigot.

divendres, 9 de gener del 2009

PEIRÓ, RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (i III)

(Agustí Peiró en el punt geodèsic del Cabeç Bord. Fotografia de Vicent Penya)

El seu canvi de gènere literari ha estat fruit d’un procés lent per al qual va utilitzar com a pont la poesia, i en menor mesura l’article periodístic (ha mantingut en la premsa local una secció). Una poesia transversal que posa en un mateix text tints del microconte, de l’aforisme i d’allò que alguns han anomenat antipoesia. Producte d’aquesta etapa fou la plaquet Essència, de la qual Joan S. Sorribes va dir en el pròleg que es tractava d’un grapat d’incerteses i d’obsessions descrites amb un estil implacablement esquerp, mesuradament cruel, descriptiu fins a la morbidesa o l’agonia quasi minimal, arruixat tot per la ironia..., paraules que subscric.
El primer llibre d’assaig que va donar a la impremta fou Ésser i moral, editat el 2002 per Brosquil Edicions, on l’autor reflexiona sobre les dificultats que ens presenta el fet de viure i l’esforç que ens és necessari per a ser nosaltres mateixos. El 2004, en la col·lecció de Llibres de l’Aljamia, li va seguir el recull d’aforismes Temps moderns, en el qual a partir de petites sagetes enverinades d’ironia ens oferix la seua mirada sobre la cultura de la imatge, la superficialitat i la banalitat, tan present en els nostres dies.
Peiró és sobretot un lector voraç. Durant la seua etapa de narrador es va llegir les obres més importants de la narrativa universal. Admirador de l’obra de Henry Miller i de John Steinbeck. En inaugurar la seua nova etapa com a assagista ho fa amb una evolució també com a lector, tot aprofundint en l’obra dels assagistes i filòsofs, els clàssics grecs, Kant...
Diccionari personal, aparegut l’any 2005 en Brosquil Edicions, és un llibre escrit des del jo (pense que mai no ha deixat de fer literatura del jo i en aquest sentit crec que la seua evolució hauria pogut ser en altres dos sentits: cap al dietari, la memorialística, el llibre de viatges, o cap a una poesia d’un realisme intimista, no ha estat així), des de l’experiència personal com a lector i com a ciutadà que paga religiosament els seus impostos, recull en les seues vint-i-quatre entrades un seguit d’articles i aforismes que vénen a oferir una visió particular sobre l’ésser humà inserit en el món de la (des) informació, de les relacions humanes i fins i tot de la filosofia.
Un volum que, encara que siga un tòpic dir-ho, no deixa indiferent el lector. Ja que un pot estar d’acord o en desacord amb Peiró, però el que sí que no es pot deixar de reconéixer és que ens sacseja i ens obliga a pensar i fins i tot si arriba el cas a respondre-li. Un fet aquest que és un mèrit amb tanta mandra i passivitat intel·lectual com hi ha, que es potencia des dels mitjans de comunicació.L’any 2007, i de nou en la col·lecció de Llibres de L’Aljamia, publica Tot està permés, una col·lecció de cent vint-i-sis aforismes on de nou amb humor i ironia fa una crítica ferotge sobre les misèries humanes i la societat actual.

dijous, 8 de gener del 2009

PEIRÓ, RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (II)

(Foto dels autors del llibre Històries a la llum del Cresol. Baix Hermini Pérez i Edo i Jordi Pérez Boix. Dalt Manel Alonso, Agustí Peiró i Vicent Penya)
Solitari. Honest fins a l’impossible. Hi ha una anècdota en aquest sentit: fa un parell de legislatures es va presentar com a cap de llista a les eleccions municipals del seu poble. Els diversos partits que concorrien a les eleccions van prendre l’acord d’apegar cartells exclusivament en els llocs reservats per a aquest fi. Ningú no ho va complir, excepte el partit de Peiró. Fins i tot van arribar a tapar-li els que tenia en el lloc corresponent. Un fet que parla del tipus d’individus en les mans dels quals estem deixant la política.
La seua estatura supera la mitjana, estret de pit, lleugerament encorbat, prim. Menja poc i amb una certa parsimònia. La taula li agrada compartir-la més que amb fastuosos àpats amb una bona conversa. En les tertúlies mai no alça la veu i manté una actitud pacient i tranquil·la. És molt estrany veure’l crispat, només quan se sent enganyat o insultat. No se li coneix més vici que la literatura, en les seues dues vessants com a lector i com a escriptor, que combina amb l’afició al cinema, és un espectador actiu i exigent, i amb la de seguidor passiu de la lliga professional de futbol en la qual, com la majoria del veïnat d’aquesta comunitat, té depositades les seues esperances en l’equip de Mestalla. Encara que de futbol, com de sexe, parla poc.
Amic del transport públic i de l’anar a peu, se’l sol veure fent llargues passejades pel terme municipal i rodalies. Porta en la butxaca un bolígraf i en la cartera uns paperets en blanc on apunta idees, pensaments, sentiments, frases captades amb les seues llargues antenes de lletraferit.
Durant molt de temps Agustí Peiró ha estat sobretot un narrador i com a tal ha publicat les novel·les L’escriptor infinit (1996), una narració amb l’estructura d’una caixa xinesa on amb humor i ironia ens parla de les relacions de parella, L’home tranquil (1999), en la qual a través d’una història d’amor o més aviat de la recerca de l’amor i el seu perquè ens fa cinc cèntims de la seua experiència en el periòdic que pretenia ser l’embrió del tan desitjat diari en valencià, i el llibre per a infants Xuxi, el gos rialler (1997), un conte divertidament escatològic, així com també alguna novel·la inèdita, algun recull de narracions, els quals em tem que haja destruït i als quals caldria sumar diverses narracions aparegudes en reculls i antologies. La seua és una narrativa que partix de l’experiència personal, un tret que tenim en comú, i on les relacions socials i entre els dos sexes són l’eix sobre el qual es mou.

dimecres, 7 de gener del 2009

PEIRÓ: RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (I)

Vaig començar a tractar Agustí Peiró Expósito a finals dels anys vuitanta del segle passat. La transició havia deixat pas al postmodernisme, i les ànimes inquietes volien ser pintors, fotògrafs, cineastes, estrelles del pop, dissenyadors o una barreja de tot plegat. Me’l va presentar Vicent Penya, que jo havia conegut quan treballava com a corresponsal del diari Levante i ell estava al capdavant d’un col·lectiu cultural del seu poble, Rafelbunyol. Vicent pintava, escrivia, tocava la guitarra i jugava als escacs segons afirmava alegrement en el seu currículum. Durant unes setmanes m’havia estat parlant d’un amic de Massamagrell que havia conegut en una festa de cap d’any. Un xicot autodidacte que pretenia, com nosaltres mateixos, ser escriptor. Pel que es veu, havia fet unes primeres provatures en castellà i ara, encoratjat per ell, donava els seus primers passos en valencià. Cofoi, Vicent m’assegurava que aprenia les normes gramaticals i ortogràfiques molt de pressa. I tant que ho feia, amb el temps la llengua seria el seu modus vivendi.
Durant la dècada dels noranta hem compartit les tertúlies del café Django’s, les reunions del consell de redacció de la revista L’Aljamia, el treball a la redacció del desaparegut Periòdic de l’Horta, el fracassat projecte del col·lectiu Alba M i la seua única novel·la, Jo també la vaig conèixer, les Històries a la llum del cresol... Hem treballat junts a 7 i mig editorial de poesia i a Brosquil Edicions.
És el primer lector dels meus textos i, encara que no tenim la mateixa visió sobre la literatura, sovint solc fer cas de les seues puntualitzacions.
Agustí Peiró és un home sensible i susceptible. Amant de la natura i defensor del medi ambient. Té una gran estima pels animals en general i pels gats en especial, en té un com a mascota i n’alimenta una bona colla. Com els felins, és una mica misantrop i li agrada anar a la seua, encara que siga contra corrent. És un out-sider, però no de la mateixa manera que ho era el desaparegut poeta i contertulià Josep Maria Ribelles. Ell no és partidari de l’exhibicionisme, del qual sí que era tan amic Pepe.Es mostra defensor d’usar un llenguatge senzill i directe, amb un estil net i clar. Fuig de la barreja innecessària de les dues grans variants de la nostra llengua, en la qual solen incórrer sobretot i exclusivament els escriptors valencians malgrat la tan poc agraïda tasca dels correctors. Irònic, sarcàstic, escèptic, uns trets que també són presents en els seus llibres.

dimarts, 6 de gener del 2009

VENUS

La primera novel·la de Francesc Viadel i Girbés (que no l’única, ja que compta en l’actualitat amb un parell de títols més), Dies de Venus (7 i mig editorial de poesia) és la crònica agredolça i crua dels darrers mesos de dues persones que compartixen un apartament. Dues dones de diferent condició, edat i origen que han acabat exercint l’ofici més vell del món. Però fins i tot en el sòrdid univers del comerç de la carn hi ha classes: la primera d’elles, Yvette, viu de la prostitució d’alt estànding, té una vida més o menys còmoda i econòmicament confortable; la segona, Rocío, viu de la prostitució de cantonada i club de carretera, el seu viure és sinuós i torturat. El destí s’encarregarà d’ajuntar els seus camins i d’arrossegar-les cap a un carreró sense eixida del qual no les podrà traure ni tan sols la força de l’amor. Yvette i Rocío són dos personatges magníficament retratats –dels quals anirem coneixent la seua biografia mitjançant pinzellades precises en forma de flash-backs– i portats fins al límit que li han servit a Francesc Viadel per a descriure un paisatge urbà molt concret: Barcelona, on ell mateix ha viscut i sobreviscut durant uns quants anys com a estudiant primer i després exercint l’ofici de periodista. Entre les places i carrers barcelonins transiten una llarga galeria d’individus «peculiars»: prostitutes del país i estrangeres que es giten amb botiguers vinguts de comarques per a sadollar-se de luxúria i una falsa llibertat; drogoaddictes i macarrons, polítics corruptes, empresaris posats en negocis dubtosos i trepes de pont aeri; màfies locals i d’altres importades del país del vodka. Un paisatge d’un realisme brut però no exempt per això de lirisme. Al llarg de la narració hi ha una constant al·lusió a l’oratge: els dies són grisos i la pluja intermitent, la qual cosa crea una atmosfera densa, metàl·lica. Alguns han qualificat Dies de Venus com una novel·la urbana, altres com atípicament eròtica, i uns tercers fins i tot com a negra i potser que tinguen raó. Però s’obliden de ressenyar a continuació que tot plegat ve de la mà de la personalitat i de les circumstàncies dels personatges, dels quals Viadel s’aprofita per a parlar-nos dels grans conflictes humans: les relacions interpersonals en una gran àrea metropolitana, la hipocresia, el desig i la luxúria, l’amor, els diners, l’explotació humana i les noves fronteres de l’esclavitud, la corrupció. En resum, la cara fosca i amarga de la ciutat. Un blues de la mà d'un escriptor de raça.

dilluns, 5 de gener del 2009

L'ENTRETEMPS DE JOSEP MANUEL ESTEVE

La poètica de Josep Manuel Esteve (Algemesí, 1968) es nodrix d’elements d’una modernitat aclaparadora, com ara la terminologia científica i tecnològica del llenguatge que usa i l’interés pel treball d’alguns teòrics de la física als quals cita en els seus versos, la qual cosa, sumada al seu esguard crític, rebel, sarcàstic, contundent i a la seua manera d’entendre la poesia, hereua entre altres dels simbolistes francesos, del surrealisme i l’avantguardisme, així com de Pere Gimferrer i Joan Navarro (dels quals ha publicat estudis sobre la seua obra en revistes com ara Reduccions i L’Aiguadolç), li dóna un estil i una veu característics que el particularitzen dins de la generació que Ernest Farres, en el llibre 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (Proa 2001), va estudiar i recollir.
L’entretemps perdut (Brosquil Edicions, 2007), amb el qual Esteve va obtindre el Premi Josep Maria Ribelles, és un llibre de poesia escrit en prosa, dividit en vuit apartats amb un total de seixanta poemes. Està concebut com una magrana: cada poema és un gra, cada apartat el pomell de grans units per una lleu membrana i tots plegats conformen un sol element sota la corfa. La magrana és un fruit d’entretemps, laboriós de menjar, demana paciència però a la fi ens recompensa amb un sabor exquisit, tal com ho fa aquest poemari.
Josep Manuel Esteve, a l’hora d’escriure els seus versos, se situa en un temps intermedi: el que va de la joventut a la maduresa, el de les primaveres i les tardors, el del passat que perviu en el present espargit desordenadament en la memòria, el d’uns anys entre dos segles que ens anuncien nous ordres mundials que oculten velles injustícies, i ho fa per a parlar-nos del pas del temps («I ara que inicie la producció de cabells blancs...»), de l’amor, de la sensualitat fetitxista, de la seua biografia, del passat i d’un present que no és més que un parèntesi laboral i vital a l’illa d’Eivissa, d’una malaltia greu que el lliga al llit d’un hospital que acaba convertint-se en la talaia des d’on observa i jutja el món; de la hipocresia del sistema, de la globalització, del canvi climàtic, de la guerra, de la violència de la desinformació calculada. Ataca i denuncia els poderosos, satiritza amb llengua esmolada contra cert tipus d’intel·lectuals («Emboliqueu troques per ofici i us anuncieu com intel·lectuals i artistes de peixera neta»), contra els científics servils que creen arguments fal·laços per a negar el que és evident en benefici del poder.
L’entretemps es perd o ens perd..., tant se val, ja que la vida és un parèntesi entre el no-res i l’oblit, o potser no? Segurament no, cal alguna taula, bé siga un record, un amor, o una esperança, on el nàufrag es puga agarrar per a sobreviure, perquè malgrat tot la vida paga la pena i la resignació ens porta només al conformisme i el conformisme a les cadenes.

MICROCONTES. (El carrer dels Bonsais)

(Dibuix de Miquel Albarracín, 1986)



LA VEU DE LES PEDRES
I l’escriptor d’històries inventades, al bell mig d’una discussió bizantina, en un rampell exclamà:
–Si les pedres parlaren!
A la qual cosa el fuster va respondre histriònic:
–Quina llanda amb tant d’escàndol pertot arreu!
–El mateix renou que provoquen els demagogs –contestà el cambrer.


***

UN MIRACLE DESAPROFITAT
Víctima d’una estranya malaltia, li amputaren el cap. Els metges van pensar que no sobreviuria a tan dràstica intervenció. S’equivocaren. El pacient mai no havia tingut cervell. Als pocs mesos es van decidir a posar-li’n un d’ortopèdic. Els familiars exigiren que aquest realitzara les mateixes funcions que l’anterior.
L’equip mèdic s’hi va negar al·legant raons ètiques.


***

EL CAP
A l’home se li’n va anar el cap. Només ell sabia on. Ningú li va preguntar per on parava. I ell, feliç, s’ho va callar.

diumenge, 4 de gener del 2009

EL JARDÍ

Des de l’aparició el 1998 del llibre La sang i els dies, en 7 i mig editorial de poesia, que Vicent Nàcher (Algemesí, 1968) no havia publicat un altre poemari, deu anys de silenci que el 2008 va trencar amb l’edició en Brosquil Edicions de Jardí públic. Amb anterioritat havia donat a la impremta Primavera de cartrons (Germania Serveis Gràfics, 1994) i Desig o llibre dels abismes (Columna, 1997).
En Jardí públic no hi ha cap títol més que el del mateix llibre, tots els poemes i fins i tot les quatre parts en què es dividix el llibre estan numerats, és com si Vicent Nàcher haguera construït el seu jardí amb l’única idea que les plantes poemes parlaren només per elles mateixes, sense cap adornament, que el lector en traspassar la porta del jardí es trobara els quatre parterres i els recorreguera mot a mot, descobrint sense intermediaris les flaires íntimes de cada vers.
El poeta és el jardiner que ha construït amb les seues pròpies mans el jardí i en té cura, és un recinte carregat de lirisme però amb imatges clares i senzilles, obert, accessible, transparent, amb molta llum, tot i els núvols de tempesta que cobrixen el firmament, i alhora el poeta és el caragol, protegit per la seua closca, sempre fràgil, que s’alimenta de la poesia i habita en el seu si, és el seu refugi, el seu amagatall, la seua defensa, el poeta és un caragol que se sap feble i infeliç. Les seues pròpies llàgrimes són els fluids del caragol, unes llàgrimes de dolor, de patiment, que li servixen malgrat tot per avançar en el seu viure. El poeta sap, i ens ho diu, d’on ha sorgit eixe dolor i sap també cap a on va. Ell se sent víctima. Hi ha moltes maneres de ser víctima, i potser mai no s’és víctima d’una sola cosa, d’un fet només. Un és víctima d’una situació laboral, d’un fet social anòmal, de la destrucció d’una identitat col·lectiva que conforma en part la nostra identitat individual, de l’engany, del desamor...
La força de Jardí públic no rau en la joia, el goig o el plaer. Tot el contrari, és un llibre trist, dramàtic, pensarós, aspre, ens parla d’un temps i de les seues hores més baixes, del seu patiment que no per personal deixa de ser universal, de la seua lluita per enfrontar-se a l’ofec que el tenalla i sobreviure. Bona part està escrit en primera persona. Dic en bona part perquè en el segon apartat, dins de l’estil característic de Nàcher, el poeta passa de ser el protagonista a convertir-se en el narrador. En la segona part ens oferix una poesia que narra, que relata la història d’un seguit de personatges grisos que es troben cara a cara amb les misèries de la vida. Vicent ja ho havia assajat en altres llibres i ho ha tornat a fer: li agrada des de la poesia saltar la tanca dels gèneres i jugar a la transversalitat, tot obtenint cada vegada millors resultats.
El jardí de Vicent cal visitar-lo i assaborir la sal de les llàgrimes que traspuen les seues flors.

dissabte, 3 de gener del 2009

SIMBIOSI

Quan era menut i anava a escola un dia el mestre ens va parlar en classe de simbiosi. La simbiosi, que pel que es veu és un mot que prové del grec symbiosis, venia a significar, segons aquell bon home, la convivència en estat d’interdependència fisiològica de dos o més organismes de diferents espècies. Els integrants d’aquesta convivència es complementen i tots trauen un profit. Passats els anys, he de confessar que m’he fet un addicte a la simbiosi, vull dir a la simbiosi d’un text poètic amb una partitura musical.
La música catalana, des de l’aparició de la nova cançó, està plena, per sort, de magnífics exemples: Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Joan Manuel Serrat... I entre els poetes més musicats es troben Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Salvador Espriu, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat i Papasseit...
Un d’entre tots els músics d’aquest país que més ha practicat la simbiosi poeticomusical ha estat el socarrat Raimon, d’indiscutible factura el gran treball que ha fet amb els clàssics de la nostra literatura: Amselm de Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Roís de Corella, Joan de Timoneda. I entre els poetes coetanis Salvador Espriu. Raimon ha aconseguit fer un acoblament senzill i perfecte adaptant melodies actuals no massa complicades a vertaders monuments de la nostra poesia i ho ha fet aconseguint de vegades una bellesa colossal com en els casos del poema Veles e Vents d’Ausiàs March, que per a mi és més que un himne, o el poema Quan la llum puja des del fons del mar... de Salvador Espriu.
Al meu entendre (escàs però apassionat), hi ha altres dos músics que han aconseguit arribar als nivells d’aquestes dues cançons de Raimon, el primer és Miquel Gil: em té bojament enamorat la cançó Memòria sobre un poema de l’amic Manuel Rodríguez-Castelló, és com si veiera el poeta i el cantant aixecar nota a nota, mot a mot, la cançó des del terra i enlairar-la com fum o boira per a formar amb ella un arbre frondós, sòlid i alhora ingràvid, un arbre que m’oferix un fruit que em transporta a un univers únic, veí del goig i del plaer.
L’altre és el cantaor de flamenc Miguel Poveda. Miguel és un gran aficionat a musicar poemes tant d’autors d’expressió castellana com d’expressió catalana, i ho fa realment bé. El seu disc Desglaç és una bona mostra de mestissatge musical i de simbiosi poeticomusical. Un dels temes que considere més bons del badaloní és Jo, l’invertit de cos i ànima, la lletra del qual és un poema de l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora. L’atmosfera que aconseguix crear i transmetre Poveda atrapa els meus sentits i si estic fent qualsevol cosa he d’aturar-me i deixar-me dur per la seua veu que m’anuncia: «Un altre fill de puta se’n va al cel. / Serà de nit, dins d’un local de joc, / o dins d’un tren descarrilat, / o als sidatoris d’algun país pobre / i llunyà». De la convivència entre poesia i cançó no tan sols trauen profit els poetes, els compositors musicals i els cantants, també ho fem els amants de la música i de la literatura, així que aquesta simbiosi no és de dos, sinó de més, ja que inclou eixa àmplia minoria que fuig com de la pesta de la gran indústria musical.

divendres, 2 de gener del 2009

MICROCONTES (El carrer dels Bonsais)

(Dibuix d'Aureli Castelló)


ÉS QUE HI HA COSES...
Li van donar la paraula al poeta i van pregar-li que fos breu sense pensar que demanaven un impossible. Amb la paraula sota el braç va fugir de la sala per a fundar un llarg llinatge.

***

ATREVIMENT
Un dia es va atrevir a prendre una decisió, però es va equivocar. Així i tot, mai no es va arriscar a rectificar. Es va agafar amb força a ella i es va erigir en el seu màxim defensor, en el paladí de la seua mentida.

EL FLACO I QUE TINGUEM SORT

Dani el Flaco és un cantautor urbà nascut a finals de la dècada dels setanta a l’Hospitalet de Llobregat, un home que després d’haver tocat en unes quantes bandes de rock va decidir emprendre vol en solitari i l’any 2006 va traure el seu primer disc, Salida de emergencia.
La seua música xucla de les grans bandes del pop, del rock, del blues, així com dels cantautors d’origen anglosaxó com ara Bob Dylan, Lou Reed...
Fa uns anys, en un disc d’homenatge a la cançó, Cantautar (2006), va gravar una versió del clàssic de Lluís Llach Que tinguem sort.
La primera vegada que la vaig escoltar cantada pel Flaco anava en el meu cotxe camí de la platja de Puçol. Tinc el saludable costum d’anar a caminar tots els dies pel passeig marítim durant més d’una hora. Quan vaig aparcar, apaguí el motor però no la ràdio, i vaig restar quiet i mut fins que va acabar la peça, tenia la pell de gallina, no exagere.
He tornat a escoltar la cançó en un bon grapat d’ocasions, cantada per Lluís Llach i cantada per Dani el Flaco. Sense desmeréixer gens el de Verges, a qui admire profundament, em quede amb la del cantautor de l’Hospitalet. El toc de blues que li ha donat als arranjaments per a l’adaptació, la seua veu ronca, l’entrada que fa sol amb la guitarra acústica per a després incorporar la resta dels instruments, i sobretot l’harmònica que com una segona veu contesta al Flaco seguint la millor tradició del blues, convertixen un clàssic en una meravella.
No em canse mai de sentir-la. Algú li hauria de proposar al Flaco un disc en català amb la línia d’aquesta versió. Algú li hauria de dir al Flaco que un estel, per molt brillant que siga, no fa un firmament. Algú li hauria de dir al Flaco que ens ha deixat amb molta gana, i això, col·lega, no és just.

dijous, 1 de gener del 2009

ATRAPAT PER LA DANSÀ

(El Grup de Danses de Puçol a la dansà de sant Pere Nolasc del Puig, 2007)

Sóc un ignorant en tot allò que es referix als balls tradicionals valencians. La música que he ballat al llarg de la meua vida té les seues més pregones arrels en la negritud africana. Ara, això no vol dir que sóc cec o un ésser incapaç de veure i gaudir la bellesa cromàtica d’una peça ben ballada. Des de fa un parell d’anys la meua muller va a classes de dansa i forma part del grup local. Des de fa un parell d’anys el so de les postisses s’entremesclen en ma casa amb el so de les guitarres elèctriques del meu aparell de música. De tant en tant sorprenc la meua dona assajant alguns passos als llocs i en els moments més inesperats.
El meu amic Ximo, a més de ser un informàtic de primera, és un gran ballador. Un perfeccionista del ritme i el moviment, li agrada dur-lo ben compassat al moviment del seu cos, sense escatimar energia, portant-lo fins el final i rematant-lo amb elegància.
Quan balla esbossa la seua alegria de viure, també retrata els millors trets de la seua personalitat: entrega, generositat, estima pel treball ben fet... Quan ell balla s’atura el món. No és cap imatge pretesament poètica, ho veig reflectit en el seu rostre. Només existix la música, la música que el pren i se l’emporta, els seus socs no toquen terra, és dalt d’un núvol d’èxtasi i felicitat que el transporta al pati d’una alqueria una nit clara de primavera. Puc sentir amb ell el raucar de les granotes, el ventijol entre les fulles dels arbres propers, el gust dolç de la mistela en les papil·les. Puc veure com la figura de les parelles que dansen es retalla al contrallum de la lluna, els seues moviments contenen dosis d’una sensualitat alegre desinhibida que m’aplega a través de l’esguard a l’ànima i m’encén les mans, com a les parelles de la lletra del bolero de l’Alcúdia, i em demanen, ai mare!, cantar o eixir a ballar amb elles.
En acabar la peça es desfà el miratge, tornem a la realitat urbana, i pareix que també tornen la grisor i la tristesa, però no, en el rostre del meu amic Ximo encara nia la joia.